Han acabat les festes de Nadal i Epifania, ¿com les hem viscudes? El cicle litúrgic recomença amb el temps de durant l’any. Un temps per a viure de forma extraordinària el que és ordinari, un temps per a viure perseverant. De fet, “perseverar” no és rutinari; el perseverar de l’Evangeli és el perseverar que ens fa créixer… Però per què no “revisem” les festes, la pregària d’aquests dies passats, els valors que haurem manifestat en temes de converses com loteria, festes, menjars, fills, societat i Església. O la proximitat a la família, als pobres, als malalts… Ens han ajudat a créixer en fe i amor? ¿Hem ajudat amb el que hem pogut? Hem pogut confessar-nos i millorar la conversió de vida? En podem estar contents? Què caldria millorar?
Recordo les festes nadalenques quan jo era infant. Malgrat el treball dels meus pares en el comerç, que feia que estiguessin cansats els dies de festa, el Nadal de la meva infantesa són dies molt feliços. La missa de mitjanit (sense sopar previ) i el “ressopó” senzill després. I l’endemà la família sencera reunida en un dinar interminable, amb converses adultes que els nens escoltàvem amb plaer, les cançons de tots (crec que era de les poques vegades que fins i tot el meu pare cantava amb la família…), les guitarres en la joventut, els primers comportaments adults en públic… Dies entranyables del pessebre, confeccionat tot pel meu germà gran, l’artista, on les figures dels pastors i els reis avançaven segons els nens decidíem. Clarament dies de fe arrelada en les belles tradicions catalanes, que han marcat per sempre els records de tots.
I com són les meves festes? Ara el Bisbe viu el Nadal entre les moltes celebracions dels dies previs, amb els col·laboradors del Bisbat, amb els ancians d’Andorra i de La Seu d’Urgell, amb els privats de llibertat a la presó de La Comella d’Andorra, amb els quals puc parlar personalment. També el solemne pontifical de mitjanit i del dia de Nadal, a la Catedral romànica, el dinar de Nadal amb els ancians de la Llar de St. Josep que no tenen família i han hagut de quedar-se, i entre ells, els capellans grans o malalts i els seminaristes sense família propera, que s’alegren de tenir el bisbe amb ells. I a la tarda del dia de Nadal, sol, miro de trobar un temps meu per resar contemplant els bells textos de la litúrgia i assaborir l’alegria de l’Encarnació. Si puc, escolto música, per exemple m’agraden molt A. Corelli i J.S.Bach amb el seu immens Oratori de Nadal, -al qui retorno cada any- i el plaer de revisitar el Poema de Nadal de J.M. de Sagarra. I m’inunda l’humil miracle de l’enyorança dels éssers estimats -que sempre retornen-, i la gran promesa de l’Encarnació que ningú com St. Joan va saber plasmar en el Pròleg del seu Evangeli. I sempre intento trucar per telèfon als sacerdots grans del presbiteri, a les famílies que tenen algun malalt greu o que han perdut recentment un ésser estimat. L’endemà St. Esteve, el passo amb la família dels germans i nebots també, però estic poc per ells, en faltar els meus pares. Em dec a la meva Diòcesi. Així és el meu Nadal. I l’entrada de l’Any sempre miro de passar-la pregant a la meva Capella; m’embafen les festes de fi d’any… I espero aprofitar que baixen els compromisos d’agenda per visitar en aquells dies el Cottolengo, o els malalts o persones conegudes que em reclamen i que no puc atendre prou, com a mi m’agradaria… Penseu-hi: com han anat les vostres festes? Què en traiem de bo per al nou any? Què n’hem de millorar? Quin balanç en fem…