La lectura de l’evangeli que acabem de proclamar, amb aquella Visita plena de caritat de Maria a la seva cosina Elisabet, corrobora la doctrina del Concili Vaticà II sobre la Verge com a “prototipus i model” de fe i de caritat per a tot cristià (Const. Dog. de Ecclesia, c. VIII), tant en la seva relació amb Déu com en la seva relació amb el pròxim. Dos aspectes d’una plenitud interior, que es reflecteix coherentment en actituds exteriors fins a fer palesa la interrelació necessària entre cristianisme i humanisme.
Projectant aquest model al nostre temps, i també en el context de la crisi que ara patim, s’escau assenyalar algunes de les virtuts i actituds de la Verge Maria: la seva solidaritat enfront de la situació de la seva cosina Elisabet, la seva humilitat -“ha mirat la petitesa de la seva serventa…”- sotmesa a la voluntat del Senyor, la seva pobresa entesa positivament en el sentit del Sermó de la muntanya com a despreniment de tot interès material i plena donació a l’amor a Déu i al pròxim.
Aquestes actituds són el teló de fons de la recent encíclica “La caritat en la veritat”, de Benet XVI, per a assenyalar les darreres causes de la crisi actual. És més que una crisi econòmica i financera. És una crisi ètica i de valors. En lloc de considerar l’economia al servei de la persona humana i com un bé social i públic, se l’ha utilitzada com a mer instrument de lucre personal dels més forts i dels més capaços d’exercir l’especulació, en el marc d’una globalització que ens ha fet “més propers però no ens ha fet més germans”. El gran repte actual és una “conversió” cap a resituar la persona humana, amb els drets inherents a la seva dignitat, en el punt focal de l’economia, la qual ha d’ésser un instrument de desenvolupament humà, social i polític. Una conversió que implica una assumpció solidària de responsabilitats cap al bé comú per part de tots els agents socials. Una actitud diferent generaria pobresa, injustícia i conflictes de tot ordre.
La celebració de la nostra Festa Nacional ha d’ésser també motiu de reflexió i de retorn a les fonts dels valors ètics que han de sustentar les persones i les institucions i inspirar les relacions socials en tots els seus àmbits. Demanem avui a la nostra Patrona, la Verge de Meritxell, que atorgui aquest esperit de servei als valors fonamentals per a la vida de les persones i dels pobles, al conjunt de la nostra societat i també a tots aquells a qui el nostre poble ha confiat l’exercici de responsabilitats públiques en els diversos àmbits institucionals.
La fe i l’amor a la nostra Patrona, la M. de Déu de Meritxell, ens dóna la confiança que l’esforç dels nostres ciutadans i de les nostres institucions serà beneït amb la superació de les dificultats actuals, com ho ha estat en altres moments de la història del nostre Poble.
Demà, a Andorra la Vella, retrem homenatge al Bisbe i Copríncep Dr. Justí Guitart, qui, al cap d’una generació d’Andorrans que, per damunt de la pluralitat de llurs sensibilitats polítiques i a despit dels conflictes i guerres que desolaren els països veïns i perturbaren la vida interna d’Andorra, mantingueren la il•lusió i el coratge per a assentar les primeres bases del desenvolupament posterior del Principat en tots els ordres, vetllant sempre i molt activament per la salvaguarda de la identitat, de la independència i de la sobirania d’Andorra.
Ell era el Bisbe en els moments de la II Gran Guerra Mundial, de la qual es commemoren aquest 1er. de setembre els seus 70 anys. Moments molt tràgics de la vida del món, que hem de mirar entre tots d’allunyar per sempre més.
Recordar-nos-en, demanava el Papa Joan Pau II, davant Déu, per pregar i perdonar, però també per reflexionar sobre el procés que va portar al conflicte, traient lliçons del passat “perquè mai no es pugui repetir el conjunt de causes capaç de desencadenar un conflicte com aquell… Ja sabem per experiència que la divisió arbitrària de les nacions, la deportació forçosa de les poblacions, el rearmament sense límits, l’ús incontrolat d’armes sofisticades, la violació dels drets fonamentals de les persones i dels pobles, la inobservància de les regles de conducta internacional i la imposició d’ideologies totalitàries no poden portar més que a la destrucció de la humanitat” (nº 2).
Lamentava sobretot del menyspreu de la persona humana, reclamant la “victòria del dret“. Es dol de les ruïnes materials i la misèria, les exigències inhumanes dels ocupants, la deportació forçada, les calamitats dels presoners de guerra i la creació de governs imposats pels invasors.
Però de totes aquestes barbàries en destaca les persecucions contra els jueus, que foren objecte de “la solució final”, imaginada per una ideologia aberrant, que també atacà altres col•lectius menyspreats pel racisme.
Denuncia el totalitarisme envers la religió que comparteixen tant el paganisme nazi com el dogma marxista comunista, que són “ideologies totalitàries, amb tendència a transformar-se en religions substitutives“. Es vol esborrar Déu de l’horitzó de l’home, s’adoctrina els infants en aquesta ideologia, i llavors l’home es converteix en un número o en un objecte despersonalitzat. Aquell abisme moral de menyspreu de Déu i de la persona, ha portat a un relativisme seductor de les consciències que comporta un culte del poder i del domini.
És bo recollir avui les seves advertències: 1.- Al desarmament, nuclear i convencional, que porti a una cooperació en àmbits culturals i econòmics, ja que “la guerra és en si irracional i el principi ètic de la solució pacífica dels conflictes és l’única via digna de l’home“. 2.- A educar les joves generacions per no caure en els errors del passat, que sempre podrien retornar (cf. la pel·lícula “L’onada” de Dennis Gansel 2008), i a descobrir un estil de vida i una cultura “inspirades en la solidaritat i l’estimació del pròxim“, i en la reconciliació i el perdó. A això ha d’ajudar el cristianisme, amb la seva doctrina sobre la persona, creada a imatge de Déu. 3.- A moralitzar la vida pública, que no pot prescindir dels criteris ètics. La pau serà sempre una conquesta sacrificada en el terreny dels valors humans, viscuts i transmesos pels ciutadans i els pobles.
També la seva crida a Europa, perquè s’adoni que el respecte a Déu i el respecte de l’home són inseparables, i constitueixen un principi absolut de referència per tal que els estats i els blocs superin els seus antagonismes. Europa està cridada a exportar, no la guerra, sinó la pau. Perquè l’humanisme i l’alliberament que dimanen de la seva herència cristiana, fecundin encara els pobles europeus. I afegeix “la veritable civilització no està en la força, sinó que és fruit de la victòria sobre nosaltres mateixos, sobre les potències de la injustícia, de l’egoisme i de l’odi, que poden arribar a desfigurar l’home.“
Cal que els catòlics fem un examen de consciència per veure com anunciem l’Evangeli avui. El perill avui és el mateix que ahir, l’abandó de Déu que deixa l’home en poder del mateix home. Déu crida l’Església a contribuir perquè arribi un món més fratern i just. “Feliços els qui treballen per la pau!” (Mt 5,9).