“Hi ha alegria per un sol pecador que es converteix” (Lc 15,10)

La conversió porta alegria i consol perquè és restauració de la comunió amb un mateix, amb el pròxim i amb Déu. En parlem poc de la comunió amb un mateix, però Jesús mana, “estima els altres com a tu mateix” i pressuposa un afecte madur per la nostra persona. Hem d’aprendre a acceptar-nos a nosaltres mateixos. Parlem avui d’algunes àrees o camps de la nostra pròpia vida on ens costa deixar-hi entrar la llum de Jesús, i que alhora ens fan patir molt.

La primera és la que comprèn els ressentiments i els rancors. És bastant comú trobar persones que guarden algun ressentiment amb algú o amb alguns dels qui tracta, familiars, amics, un mestre de la infància o un company de treball… Si som sincers hem de reconèixer que aquesta és una debilitat humana molt freqüent. Les decepcions, les traïcions, les infidelitats, els abandonaments, les calúmnies, les mentides i les humiliacions que provenen dels altres, ens fan molt vulnerables i poden provocar en nosaltres desitjos de venjança. Sense l’ajuda de Déu segur que la persona, que per naturalesa acusa aquests cops, no podrà mai oferir el seu perdó als qui l’han ofès. Som nosaltres mateixos els qui ens hem de donar “permís” per oferir el perdó, entre altres coses perquè creiem que tot ho fem bé. Ens creiem massa perfectes!

El segon camp en el que ens hem de convertir, i sempre amb l’ajuda de l’Esperit Sant, és aquell en què hem de vèncer les defenses que hem anat desenvolupant per repel•lir qualsevol agressió d’un altre. Estem tan encastellats en nosaltres mateixos, que normalment solem excedir-nos quan ens sentim ferits per una altra persona; i ens tanquem en nosaltres mateixos. Són atraccions i reaccions desmesurades que no ens hem de permetre. Cal saber reaccionar, però no contra els altres, sinó millorant un mateix.

I hi ha un tercer àmbit de coses que ens destorben i ens fan vulnerables: són els anomenats comportaments compulsius, actituds que no podem evitar, aquelles que ens fan pensar o dir “és que jo sóc així, i no ho puc evitar”. Aquí neix una esclavitud que ens pressiona a nosaltres mateixos, i degut a ella, nosaltres esclavitzem els altres. Aquesta esclavitud pot prendre formes i matisos molt diferents, però sempre seran negatius. Entre els tipus d’esclavatge hi trobem el perfeccionisme, el desig de poder, l’instint d’assolir l’èxit social, l’ambició del diner, l’addicció al treball, o al joc, o al sexe, o a la neteja, o l’al•lèrgia als diferents, etc. Aquestes addicions poden fer-nos caure en actituds realment contràries al sentiment cristià, perquè qui hi cau, s’oblida de tot i de tots, sense adonar-se que s’ha convertit en un veritable esclau.

La Quaresma és temps de conversió. Lògicament l’home malalt sap que ha d’anar al metge, però les malalties de l’ànima només pot curar-les Jesucrist, que sempre ens espera, que està disposat a rebre’ns, que és el donador de la misericòrdia del Pare, que per nosaltres ha sofert els pitjors ultratges, fins arribar a la creu. Deixem-nos perdonar per Crist, acostem-nos al sagrament de la reconciliació, cerquem consell… Perdonar-se un mateix, tornar bé per mal, saber reaccionar a temps…, només ho assolirem per la força que pot donar-nos l’Esperit Sant. Diguem amb el publicà humil: “Déu meu, tingueu compassió de mi, que sóc un pecador” (Lc 18,13).

Compartir