Celebrant els 60 anys de l’aprovació de la Constitució sobre “La Sagrada Litúrgia”, primer fruit de la gran assemblea eclesial, del Concili Vaticà II, ens fa bé rellegir la Carta del Papa Francesc “Desiderio desideravi” amb què desitja oferir alguns elements de reflexió per a contemplar la bellesa i la veritat de la celebració cristiana (cf. n. 1). “Ens convindria -diu el Papa- dur a terme un renovat treball de pastoral litúrgica –semblant al del postconcili– per a revitalitzar l’acció litúrgica i la seva vivència per mitjà d’un treball de formació en tots els àmbits. La litúrgia sorgida de la reforma del Vaticà II, no és una nova litúrgia, sinó una renovació o revitalització de la mateixa litúrgia catòlica de sempre. No podem ser nostàlgics i voler recuperar les formes litúrgiques d’abans del Concili i, menys encara, negar-lo o ser-ne contraris”. Ens cal “sentir amb l’Església” (“sentire cum Ecclesia”) per tal de viure el Misteri pasqual desenvolupat en la litúrgia, que és acció de Crist i del Poble de Déu, i el centre de la vida cristiana. Ella “constitueix el cim cap al qual tendeix l’acció de l’Església i alhora la font d’on raja la seva força vital” (SC 10; Catecisme 219). Si a la fase de l’anunci, la litúrgia es mostra com a “cimal”, a la fase de l’actuació, la mateixa litúrgia es posa com a “font”. D’ella, en efecte, brolla la gràcia i se n’obté amb la màxima eficàcia la santificació del Poble de Déu. Així, la litúrgia mou els fidels a traduir a la vida el que han rebut per la Paraula. Si l’evangelització culmina en la litúrgia, de la litúrgia neix i en treu la força la missió evangelitzadora i el servei al món (cf. SC 10).
Mantenim-nos diligents envers el compromís de continuar enfondint en el solc de la dignitat i la bellesa de la litúrgia i el cant, coneixent i rumiant la Paraula revelada, i conreant l’”ars celebrandi”, l’art de celebrar rectament, i alhora l’”actuosa participatio”, la participació plena, activa i fructuosa de tots els fidels. Ens cal continuar fomentant el més profund sentit de la vida litúrgica de les parròquies i les comunitats cristianes al llarg de l’any litúrgic.
Joseph Ratzinger aplicant a la litúrgia una reflexió de Gandhi, reconeix bellament els tres espais vitals del cosmos i com cadascun d’aquests espais vitals tenen també la seva pròpia manera de ser. Al mar hi viuen els peixos i callen. A la terra, els animals criden; però les aus, l’espai vital de les quals és el cel, canten. El que és propi del mar és el silenci; el propi de la terra, és el crit; i el propi del cel, és el cant. L’ésser humà participa de les tres dimensions i per això li pertanyen les tres propietats: callar, cridar i cantar. La litúrgia rectament entesa, la litúrgia de la comunió dels sants, torna la integritat a l’home que ha perdut la dimensió de transcendència. Li ensenya de nou a saber callar i cantar obrint-li la profunditat del mar i ensenyant-lo a volar, que és la manera de ser de l’àngel; en elevar el seu cor, i fer ressonar de nou el cant sepultat. I podem afirmar que la litúrgia ben entesa es reconeix perquè ens lliura d’un obrar genèric i ens torna la profunditat i l’alçada, el silenci i el cant. La litúrgia ben entesa és còsmica: canta amb els àngels, calla amb la profunditat de l’expectant univers, i accepta i redimeix la terra. (cf. J. Ratzinger, Obras completas IX. Teología de la liturgia). No ens cansem de proposar l’aprofundiment en la bellesa dels textos i en la participació humil, activa i fructuosa de les comunitats dels fidels.