Jesús, amb el seu perdó i l’acollida dels pecadors, és la resposta de Déu al pecat i al mal del món. Ell, per a això va venir al món, per redimir-nos i fer-nos bons, per refer la nostra comunió amb el Pare, com descriu la paràbola tan esplèndida del fill pròdig (Lc 15,11-32). Existeix el pecat, el trencament amb la voluntat i el pla de Déu, ja des dels primers pares (Gn 3). Són aquells actes que fan malbé la creació de Déu, que fan mal a les persones, i que fan mal a Déu mateix. Descobrir-ho, més enllà de pensar que són febleses, petiteses, falles psicològiques, etc, és ja una gràcia. L’Escriptura ens revela que naixem pecadors i que, si Déu no ens n’allibera, pecarem també personalment, sigui amb actes concrets, sigui amb actituds que ens fan egoistes i ens allunyen de Déu i dels altres. Dura experiència de “fer el mal que no voldríem fer” (Rm 7,15). Cal ser humils, reconèixer-ho, i acudir a la font de salvació que ens ha donat el Pare, i que és Jesucrist, que amb la seva mort i la seva resurrecció, amb tots els seus mèrits i amor, ha trencat aquesta condemna, i ens ha salvat. Ell és l’Anyell de Déu que carrega damunt seu i lleva el pecat del món (cf. Jo 1,29). Podríem dir que la missió de Jesús a la terra fou perdonar i refer la comunió de la humanitat amb Déu, missió de misericòrdia. I després de ser enviada, l’Església dóna continuïtat a aquesta missió. “La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església”, diu el Papa Francesc (M.V. 10).
El pecat suposa dir no a la voluntat de Déu, i també a l’Església, la Mare que ens va acollir el dia del baptisme i que ens uneix a Crist i ens fa fills de Déu. Amb el pecat arribem a ferir el cor mateix de Déu que menyspreem, i ofenem la santedat i la credibilitat de tota l’Església de la qual formem part i a la qual fem quedar malament. Amb tot, hem de creure i confiar que quan pequem, “tenim un defensor, Jesucrist, que ens allibera dels nostres pecats” (1Jo 2,2). Cal la “conversió”, certament, que vol dir un “girar-se” cap a Déu, reorientar la pròpia vida perquè sempre cerqui la llum de Déu, i significa “néixer de nou” a la vida de la gràcia, de l’amistat i la comunió amb Déu mateix i amb els germans. Per això Jesús predicava: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli” (Mc 1,15); el primer que feia era alliberar del pecat els qui se li apropaven, com el paralìtic de la llitera a qui diu: “Confiança, fill; et són perdonats els pecats” (Mt 9,2); i un cop ressuscitat envià els apòstols a portar el perdó: “Als qui perdonareu els pecats els seran perdonats; als qui els retindreu, els seran retinguts” (Jo 20,23).
“El Senyor no es cansa mai d’oferir-nos la seva misericòrdia i de perdonar-nos; si de cas, som nosaltres els qui ens cansem de demanar-li perdó i misericòrdia” diu el Papa Francesc, El sagrament de la misericòrdia (o de la reconciliació; o del perdó; o la confessió) és el tresor que l’Església ha rebut del mateix Jesús per arribar a tots els qui volen rebre perdó i volen refer la seva vida des de l’amor de Déu, que és la gràcia. A través dels sacerdots, Jesús mateix de forma sensible i a la manera que necessitem les persones, s’acosta a la humanitat ferida, perdona i acull, omple de tendresa i guareix, obre el seu Cor diví ple de misericòrdia i ens ofereix l’autèntica pau. És així com, a través de la veu del sacerdot, que parla “en la persona de Crist”, l’Església ens dóna el perdó i la pau, restaura la comunió amb el Pare del cel, i ens aplega de nou, santificats, a la comunitat de germans. Estimem aquest sagrament, celebrem-lo especialment en aquest Any jubilar i en la Quaresma, i acollim la misericòrdia de Déu per esdevenir misericordiosos com el nostre Pare del cel.