Avui és la Diada Nacional de Catalunya. No ens podem sentir lluny o desinteressats d’aquesta celebració, ja que el cristià, com a conseqüència del quart manament de la llei de Déu, desenvolupa l’amor al país on neix, o en el que ha crescut i on s’ha format i educat, o aquell que per emigració s’ha fet seu. “Pàtria” significa “lloc dels pares”, lloc i comunitat que dóna cohesió i sentit a la dimensió social més propera de la meva existència, després de la família.
El Catecisme de l’Església Catòlica (n. 2199) ensenya el valor religiós de l’amor envers la pàtria: “El quart manament es dirigeix expressament als fills en les seves relacions amb els seus pares, perquè aquesta relació és la més universal. Es refereix també a les relacions de parentiu amb els membres del grup familiar. Exigeix que es doni honor, afecte i reconeixement als avis i avantpassats. Finalment s’estén als deures dels alumnes respecte als mestres, dels empleats respecte als patrons, dels subordinats respecte als seus caps, dels ciutadans respecte a la seva pàtria, als qui l’administren o la governen.”
L’amor al propi país és un valor cívic que s’aprèn en primer lloc a la llar, després es nodreix a l’escola i es va perfeccionant fins que arribem a ser persones útils i responsables envers la societat en què vivim. Es dóna un doble vincle simultani: amb la tradició històrica de les generacions que ens han precedit i les que vindran, i un vincle amb tots els nostres contemporanis del país. D’aquí que valorem els símbols de la pàtria, com la bandera i l’himne, les persones que la representen, les festes i tradicions, els avantpassats, i sobretot la llengua, la història i la cultura. També que treballem perquè procuri el major bé per a tots, amb preferència pels menys afavorits –com faria una família- amb justícia i llibertat, i sigui acollidora dels qui hi vinguin. Alhora cal cuidar l’obertura a la comunitat internacional en una cooperació per la pau i el respecte de tots els drets de les persones i dels pobles. La predilecció pel propi país, llengua i cultura és perfectament conciliable amb el respecte a totes les nacions i a la caritat universal. Hem de sumar l’amor i el respecte positiu per les nostres coses col·lectives, i apreciar justament les dels altres. Perquè els enemics del veritable patriotisme són el xovinisme o exaltació de la pròpia nació com si fos el bé suprem, que pot acabar en la xenofòbia o la discriminació racial; i també, per defecte, l’internacionalisme dels homes sense pàtria que menyspreen la seva amb l’argument de ser ciutadans del món. L’autèntic amant de la seva pàtria pot queixar-se del seu país, observant els seus errors i deficiències, però al mateix temps sempre recercarà i proposarà els mitjans per a solucionar-los. No és correcte contemplar com el país s’enfonsa o es tanca o es divideix i no fer-hi alguna cosa. No s’hi valen les queixes, la mandra o la discòrdia. El cristià ha de ser sembrador de pau i de germanor, ha de saber valorar justament les virtuts pròpies i defensar-les, però mai en detriment de tancar-se a les virtuts dels altres pobles o nacions.
Partint de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del Venerable bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), preguem avui dient: “Mare i Patrona, obteniu-nos aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida; l’honestedat de la vida pública; que desapareguin maledicció, blasfèmia i l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els fills amb cor de germans; feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu; defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada, i obteniu als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua.”
