Entorn de la festa de Sant Pere i Sant Pau, celebrem el Dia del Papa i la col·lecta de l’Òbol de St. Pere, pregant per ell, i per la seva missió. Estem convidats a reflexionar sobre el ministeri del successor de Pere, ara el Papa Francesc, a pregar per ell i a contribuir amb els nostres donatius a la seva missió evangelitzadora i de caritat. I en aquests moments, cal pregar encara més intensament pel Papa Francesc, quan alguns el discuteixen o no li presten l’afectuosa obediència, ignorant que és aquell que l’Esperit Sant ha posat al front del seu Poble com a “Servent dels servents de Déu” (St. Gregori el gran).
La missió del Papa és la confiada per Crist a St. Pere, segons els Evangelis: les “claus del Regne del cel”, amb el poder de “lligar i deslligar” (cf. Mt 16,19), per “confirmar els germans en la fe” (cf. Lc 22, 32) i “pasturar el seu ramat” (cf. Jn 21,15-17). En el Codi de Dret Canònic es defineix així la seva funció (cànon 331): “El Bisbe de l’Església Romana és el cap del Col·legi Episcopal, el Vicari de Crist i Pastor de l’Església universal ací a la terra; en virtut del seu ofici, gaudeix d’una potestat ordinària, que és suprema, plena, immediata i universal en l’Església, i pot exercir-la sempre lliurement”. No és un primer entre iguals ni tampoc un primat honorífic. És un servei a la unitat en la fe i en la comunió.
Dues grans claus ho interpreten: ensenyament i govern. Al bisbe de Roma, correspon la tasca d’ensenyar la veritat revelada i mostrar-la als homes. És una missió eminentment positiva; no es limita a condemnar errors doctrinals. El Papa realitza aquesta missió d’ensenyament de tres maneres principals: amb la paraula; mitjançant escrits, propis o publicats amb la seva autorització per la Cúria Romana; i mitjançant iniciatives institucionals per impulsar l’estudi i la difusió de la fe, com se sol fer a través dels diferents Consells pontificis (Joan Pau II). I el Papa Francesc hi podria afegir: amb els signes que fa, tan abundosos; signes i gestos que parlen més que mil paraules. Aquesta autoritat doctrinal suprema resideix alhora en el Col·legi Episcopal juntament amb el seu Cap, el Papa (LG 25). Així es manifesta, de manera singular, en els Concilis ecumènics. El Concili Vaticà Ier. (1869-1870) ensenyà que el Papa gaudeix d’infal·libilitat “quan, complint el seu ofici de pastor i doctor de tots els cristians, defineix en virtut de la seva suprema autoritat apostòlica, que una doctrina sobre la fe o els costums ha de ser sostinguda per l’Església universal” (DS 3074). Aquesta autoritat magisterial és la de declarar el contingut de la Revelació, com precisà aquell mateix Concili: “L’Esperit Sant no va ser promès als successors de Pere perquè per revelació seva manifestessin una nova doctrina, sinó perquè, amb la seva assistència, santament custodiessin i exposessin fidelment la revelació transmesa pels apòstols”.
La infal·libilitat pròpia d’unes poques definicions -les dogmàtiques- no vol dir que els ensenyaments del Papa i del Col·legi dels Bisbes siguin “fal·libles” en els altres casos. Al costat de la infal·libilitat, hi ha el carisma d’assistència de l’Esperit Sant, concedit a Pere i als seus successors perquè il·luminin amb encert el poble cristià. Aquest carisma no es limita als casos excepcionals, sinó que abasta amb mesura diferent tot l’exercici del magisteri. És el que s’anomena magisteri ordinari del Papa. Per tant, el Papa és mestre de la veritat també amb el seu magisteri ordinari i l’hem d’acollir amb tot respecte i amor.
