Ens hem de sentir família dels nostres preveres i aprendre a veure en cada sacerdot del món, un deixeble -com nosaltres-, que intenta ser fidel a Crist i ajudar els germans a trobar i seguir el Crist. Per més que alguns hagin fallat, els hem d’estimar i oferir el nostre agraïment perquè ens han estat camí vers el Crist. Ser deixeble fa referència a un Mestre, però que no ho és com els de les organitzacions del món. “Vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de Mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mt 23,8).
El sacerdot-apòstol és un deixeble perseverant de Jesús, a qui escolta com a l’Únic Mestre, i que amb la seva fidelitat ens ajuda a nosaltres a fer-nos deixebles també. Per això sacerdots i fidels hem de ser imitadors dels apòstols a ple temps, de cap a peus, no només unes estones, o quan tot va bé, sinó a totes hores, en els moments de joia i en els moments de creu. No per a uns dies, sinó tota la vida. La crida de Jesús és radical i agafa tota la personalitat: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu” (Lc 9,62). Aquesta és una manera d’estar al món, una opció, un estil, i sobretot és un amor i la forma d’estimar que hem après en Jesús.
Per això s’adiuen bé la vida sacerdotal i el celibat pel Regne de Déu: “N’hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui“, deia Jesús (Mt 19,12). L’Esperit Sant regala i fa viure una consagració que agafa tota la persona i que, per amor, renuncia a una estimació concreta per restar obert a un amor sempre més gran i a totes les persones, especialment a les que menys amor se’ls ha donat, els pobres i els petits del Regne. Els sacerdots imiten així el Crist que vivia donat a la missió que el Pare li havia donat, i deia: “El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra” (Jo 4,34). Quants fruits que ha donat i dóna la vida entregada i cèlibe dels nostres sacerdots! Ells mostren la grandesa indefallent de l’amor de Déu, que és l’únic que fa realment feliç. I per la gràcia de Déu és possible la maduresa afectiva, la donació a tots, en missions generoses, sense res de propi, amb pobresa i radicalitat de servei. Com el Crist! Com els apòstols del Crist!
Tot això ens ho ha ensenyat el Mestre, que és enmig nostre i que ens empeny a missions sempre noves i agosarades, “amb Ell” -com li agradava subratllar St. Ignasi. Des del matí de Pasqua, tot ha quedat transformat. I fa feliç ser deixeble de Jesucrist, donar tota la vida com Ell la va donar. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà” (Mt 16,25).
