Els sacerdots-apòstols renten els peus dels germans (2)

Tot el que Jesús volia comunicar als seus “germans”, als sacerdots-apòstols que naixien del misteriós i sublim sopar pasqual de Dijous Sant al Cenacle, quan “els estimà fins a l’extrem”, quedava fortament subratllat pel gest de rentar els peus dels deixebles. I Jesús manava: “Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet” (Jo 13,14-15). Hi ha aquí, doncs, un element configurador del ministeri ordenat que naixia de la Pasqua. Servir, rentant els peus, signe lluminós del donar la vida per amor.

Som a la Pasqua! Els “amics” de l’Espòs són testimonis del perdó i de la Resurrecció de Jesús, que és tant com dir testimonis d’una vida plena d’amor del Fill de Déu enmig nostre, i una Vida que continua expandint-se i oferint-se, per l’Esperit Sant, a tot home i tota dona que ve a aquest món. “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres… Rebeu l’Esperit Sant!” (Jo 20,21). La vocació dels sacerdots, com tota vocació cristiana, és per naturalesa, vocació a l’apostolat, per estendre el Regne de Crist arreu de la terra.

Aquesta Pasqua hem passat moments de fort temporal mediàtic contra els sacerdots. Els pecats gravíssims d’uns pocs acaben esquitxant-los a tots, i fins han intentat desacreditar el mateix Papa Benet XVI. Hem d’assumir-ho i expiar-ho amb humilitat, units a Crist pacient a la Creu, que pren sobre seu el pecat del món. I oferir-ho tot com a expiació i guarició per les víctimes innocents dels pecats dels sacerdots. Fins aquest cim ha d’arribar l’amor, si vol ser un amor com el de Jesús, el Servent, i el qui renta els peus dels deixebles. Rentar decididament la brutícia que s’hagi pogut acumular en els peus dels cristians.

Però alhora també ens cal reaccionar. Adonar-nos de la batalla que cal lliurar amb les forces laïcistes secularitzadores, que volen el desprestigi de la religió cristiana i dels seus ministres, per dominar millor el món des del relativisme moral i la dispersió de forces en un multiculturalisme erràtic. L’única manera bona de reaccionar és la conversió i la santedat de vida dels ministres i de tots els fidels, la coherència entre el que prediquem i el que fem, entre el que celebrem a l’Església i el que vivim al carrer. Tant si ho veuen com si no, tant si ens ho valoren com si no. I explicar que la immensa majoria de preveres del món -ara són prop del mig milió- manté una fidelitat exemplar a les promeses fetes el dia de l’ordenació, i a tot tipus de serveis fets per amor, des d’un celibat entregat fins a la mort.

“Pregueu pels vostres preveres… i pel bisbe”, vam demanar a la Missa crismal d’aquesta Pasqua. Intercedim amb fervor perquè ens mantinguem en l’amor pur amb perseverança i humilitat, i mostrem així que Crist i l’Església, i amb ells tots els sacerdots, som dignes de confiança, d’estimació i de respecte. “Que on abundà el pecat, sobreabundi la gràcia!” (Rm 5,20). I que tinguem un estil sacrificat de servei entre nosaltres, “perquè l’amor cobreix una multitud de pecats” (1Pe 4,8).

Compartir