El 8 de desembre passat, solemnitat de la Immaculada, la Congregació per al Clergat, amb l’aprovació del Sant Pare Francesc, va fer pública l’esperada nova “Ratio fundamentalis institutionis sacerdotalis” o Pla de formació fonamental per als Seminaris de tot el món, amb el títol: “El do de la vocació presbiteral”. Un pla cridat a marcar les noves generacions de sacerdots pastors que, seguint el que va decretar el Concili Vaticà II i el magisteri més recent dels Papes, doni nou impuls a la formació sacerdotal renovada dels deixebles missioners que tant necessitem.
La Ratio parla d’atendre a la formació inicial dels preveres, i les seves etapes en els Seminaris, i a la formació permanent, que durarà tota la vida dels sacerdots, en les diferents etapes del seu ministeri, joventut, maduresa i vellesa. Igualment es fixa en les quatre grans dimensions de la formació ja indicades per St. Joan Pau II (PDV): humana, espiritual, intel·lectual i pastoral, que interactuen simultàniament en el camí formatiu i en la vida dels ministres ordenats. Fixa els objectius i sobretot amplia el que ha de ser el nucli formatiu, que d’un temps predominantment d’estudi passa a ser una formació “integral” de les quatre dimensions, atorgant a l’espiritual una importància major i a la pastoral un valor de síntesi. I per als seminaristes dibuixa un temps de formació més prolongat: un curs d’introducció o “propedèutic“, una etapa “discipular” (o dels estudis filosòfics) d’almenys dos anys de durada, a la qual segueix una etapa “configurativa” (o dels estudis teològics) de quatre anys, que ha de desembocar amb naturalitat en una etapa ja encarnada en la vida diocesana i parroquial que anomena etapa pastoral o de “síntesi vocacional” que condueix, amb acció de gràcies i responsabilitat de tots els implicats , a l’ordenació diaconal i presbiteral. No descuida la nova Ratio la cura de les vocacions dels adolescents acompanyades des del Seminari menor o els grups vocacionals, i aspectes nous com les vocacions d’adults, de conversos, indígenes o de famílies que emigren. Insisteix en el compromís del Bisbe i dels Equips formatius estables i amb dedicació plena, en la tasca callada però essencial dels directors espirituals, i en el discerniment a què han d’ajudar les ciències humanes, amb especial dedicació dels psicòlegs, en el moment de l’admissió al Seminari o en altres moments en què resultin útils als formadors. I és destacable l’atenció que mostra per la salut física i mental dels candidats, la gran responsabilitat en l’admissió, expulsió i abandonament del Seminari, així com el tractament a donar a les persones amb tendències homosexuals, la protecció dels menors, i els escrutinis i requisits per a l’ordenació sacerdotal. Tenim davant nostre el repte de ser fidels a aquesta nova Ratio per a un temps d’Església evangelitzadora en sortida, encoratjada i sostinguda per deixebles missioners fidels a Déu i als germans.
Aquest és, doncs, un Pla formatiu cridat a repercutir profundament en el futur de les comunitats cristianes i de la fe anunciada, creguda i testimoniada, perquè el món tingui vida i vida abundant (cf. Jo 10,10), ja que el Seminari és “el presbiteri en gestació”, que engendra els nous preveres-evangelitzadors. Ells des de la seva missió pastoral sostenen tot el Poble de Déu, anant davant, al mig i al final del seu ramat, acompanyant i deixant-se ells mateixos acompanyar. El nou Pla de formació posa al centre de l’atenció dels cristians aquesta dimensió essencial de l’Església que és “el do de la vocació presbiteral”.