2. La contribució del cristianisme i de l’Església
[6] Com feren els bisbes de Catalunya en el document esmentat, tornem a pensar en la nostra Església, inserida en la història i en el present del poble català. Ens hi estimula el Papa Benet XVI quan ens convoca a una “nova evangelització”: «Hi ha regions del món que encara esperen una primera evangelització, altres que l’han rebuda, però que necessiten d’un treball més profund, altres finalment, en les quals l’Evangeli ha arrelat des de fa molt de temps, donant lloc a una veritable tradició cristiana, però on en els últims segles -per dinàmiques complexes- el procés de secularització ha produït una greu crisi del sentit de la fe cristiana i de la pertinença a l’Església (…) (Caldrà) promoure una renovada evangelització en els països on ja ha ressonat el primer anunci de la fe i on estan presents Esglésies d’antiga fundació, però que estan vivint una progressiva secularització de la societat i una mena d’eclipsi del sentit de Déu que constitueix un desafiament de cara a trobar mitjans adequats per tornar a proposar la perenne veritat de l’Evangeli de Crist».
Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat veritablement fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana. Aquesta contribució consisteix, en primer lloc, en la quantitat considerable de personalitats i d’obres socials, culturals, assistencials o educatives, nascudes de la fe cristiana o il•luminades per ella. Però també ens referim a l’àmbit més profund del sentit de la vida, de la concepció de la persona humana i de la societat, dels drets humans, de la idea de treball, de progrés, de llibertat, de compromís, d’economia, de creació artística, entre d’altres. La fe cristiana ha aportat en aquesta dimensió essencial per a tota persona el que creu que és la veritat sobre l’ésser humà, manifestada plenament en la persona de Jesucrist. Per tant, la fe cristiana no ha estat per a la nostra història, ni podrà ser-ho mai, un pur sentiment, ni tampoc una ideologia o un mite, sinó una veritable força transformadora de la persona humana, de la cultura i de la societat.
[7] En efecte, cal dir que la configuració de Catalunya en l’àmbit de les tra-dicions, dels costums i de les lleis, també és hereva d’aquells principis objectius que fonamenten l’ètica i el dret, més enllà de tot pragmatisme polític i de tot positivisme jurídic: l’afirmació de la dignitat inviolable de la persona i la vida humana amb el seu destí transcendent, la responsabilitat personal, el bé comú, el destí social de tots els béns, el principi de subsidiarietat, etc. Deixant ben clar que l’Església no es predica a si mateixa ni busca privilegis, ella ha transmès aquests principis per mitjà d’un “humanisme”, fruit d’una síntesi fecunda entre fe i cultura, que amb el temps ha amarat més i més la nostra societat. Com diu Benet XVI, «el món de la raó i el món de la fe -el món de la racionalitat secular i el món de les creences religioses- necessiten l’un de l’altre i no haurien de tenir por a mantenir un diàleg profund i continuat, pel bé de la nostra civilització».
Actualment hi ha qui sosté que es poden defensar i viure els valors heretats sense fer cap referència a la fe cristiana. Creiem que això, tot i ser possible en un primer moment com per força d’inèrcia, difícilment es podrà mantenir en el temps si s’exclou explícitament de la societat l’esperit humanitzador de l’Evangeli de Jesucrist, que l’Església anuncia. De mica en mica se n’esvairia el vigor, com un arbre que se sosté només per un breu temps quan té les arrels seques, o com un llac que, tot i estar encara ple, ha perdut la font o el riu que li renova l’aigua. Al contrari, la recuperació vital de les arrels cristianes suposarà sens dubte un veritable revifament de l’humanisme en totes les seves dimensions, ja que la religió «no és mai un problema que els legisladors hagin de solucionar, sinó una contribució vital al debat nacional».
