Una resposta de fe, per al dolor i la mort

Estimats germans en el Senyor:

Quina resposta consoladora podríem trobar quan ens trobem implicats personalment en el dolor i la mort? Si la prova afecta a d’altres, ens atrevim a balbucejar unes paraules amb què, de bona fe, intentem alleujar o posposar momentàniament el dolor, sense massa convicció d’aconseguir-ho.

El fragment que hem escoltat del llibre de Job ens dóna una resposta sensata i sòlida, pròpia d’un home que ha tastat l’amargura més cruel i que té consciència de trobar-se a les portes de la mort. Aquest home ha reflexionat i ha cregut; s’ha tornat dòcil a la fe i ha acabat confiant; s’ha obert al Déu transcendent i ha acceptat el més enllà, on sí que s’entrelluca la possibilitat de trobar sentit al dolor i a la mort. Algú, des de l’altra riba li envia senyals d’alè i d’esperança. Quan mori no caurà al abisme de la soledat. L’home just i pietós espera contemplar Déu que li portarà una bona notícia. Espera veure’l ell mateix, amb els seus propis ulls.

Si el gra de blat, colgat a terra, ha de germinar en una vida renovada i fecunda, té sentit la seva humiliació, la seva mort, la seva descomposició. Així mateix, té raó el llibre de Job en la seva exaltant esperança, si Déu, el seu defensor, viu i ha de poder ser contemplat per ell, amb els seus propis ulls, després d’haver passat per la humiliació de la mort.

A l’Evangeli de Sant Mateu hem escoltat la pregària de Jesús donant gràcies al Pare, perquè ha revelat als senzills tot això que ha amaga als savis i als entesos. En aquella oració de Jesús descobrim la clau de l’enigma: Per què per algunes persones és tan fàcil i planer acceptar la fe, creure amb goig; mentre que per a d’altres sorgeixen muntanyes d’obstacles, davant l’alternativa d’acceptar lo indemostrable, d’obrir l’esperit a allò que sobrepassa la mesura i el càlcul temporals?

La resposta està en les dues classes de persones: la gent senzilla per una part i els savis i els entesos, per l’altra. Els primers es fan com nens sense malícia, plens de bona fe, receptius, capaços de deixar-se estimar i guiar; mentre que els segons, massa autosuficients, aferrats al propi poder de descobrir, demostrar, discernir i experimentar, es tornen incapaços per a la intuïció i l’acollida del desconegut. Els manca entendre que la raó és només una part de l’entramat complex del coneixement humà. Ja ho havia dit Jesús: Si no us feu com els infants, no entrareu pas al Regne dels cels.

Sabem, doncs, que la fe és un do que Déu fa als senzills per mediació de Jesús. Qui podria conèixer mai Déu si ell mateix no se’ns hagués revelat? De quina manera se’ns podria manifestar millor que enviant-nos el seu Fill, fet home com nosaltres, company de camí, Mestre excel·lent? El mateix Jesús ens va advertir que ningú no coneix veritablement el Pare fora del Fill i aquells a qui el Fill el vol revelar.

Si hem arribat a acceptar Jesús i a creure en ell, trobarem resposta satisfactòria al dolor i a la mort, perquè el Pare ho ha posat tot a les seves mans i ell ens convida a seguir-lo, dient: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar;… feu-vos deixebles meus,…i trobareu el repòs que tant desitjàveu.

Ara, mentre preguem pels nostres difunts, ens convé acceptar la invitació de Jesús: anar amb ell per la fe, mantenir una relació estreta amb ell per l’oració, escoltar de la seva boca, en els Evangelis, la revelació del misteri amagat darrere la mort. L’Església ens ofereix un itinerari excel·lent per al seguiment de Jesús cap a la vida nova: celebrar la fe en l’Eucaristia dominical, escoltar la paraula proclamada i rebre els sagraments al seu temps . Tot això ens ajuda eficaçment a emprendre un nou estil de vida que té la seva raó de ser en l’amor i l’esperança.