Estimats germans, en el Senyor:
Per pròpia experiència i pel tracte amb els nostres semblants, fàcilment descobrim el marcat individualisme que ens afligeix, fruit d’idees preconcebudes, de l’herència genètica i de la mateixa cultura, que ens marca a tots. Per la nostra personal manera de pensar i de viure confonem, de vegades, la veritat objectiva, total, amb la nostra veritat, i creiem que sent la nostra l’única veritat, els qui discrepen de les nostres conviccions, caminen equivocats. D’aquí neixen la confrontació i les divisions. Per a evitar aquest escull i arribar a un consens, gens millor que posar en pràctica un diàleg sincer; a poder ser, arbitrat per una personalitat imparcial i acceptada per tots.
Algunes de les primeres comunitats cristianes van passar per aquesta prova i es van enfrontar en una acalorada discussió. Mentre la comunitat de Jerusalem imposava als pagans convertits l’obligació de fer-se circumcidar i la de complir la llei de Moisès, la comunitat de d’Antioquia, presidida per Pau i Bernabé, opinava que qualsevol persona, prescindint del seu passat, podia rebre el baptisme i ser admesa en la comunitat sense cap altra condició que la de creure en Jesús i adherir-se al seu Evangeli. Per a resoldre aquella aferrissada disputa que afectava la vida de moltes persones, els apòstols es van reunir a Jerusalem i, després d’haver orat i debatut la qüestió, van acordar comunicar a les comunitats aquesta resolució: L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de un contreure matrimoni incestuós.
Aquella sorprenent fórmula denota fins a quin punt els apòstols estan convençuts d’estar assistits per l’Esperit Sant, i aquella presència és garantia d’unitat i de força en el ràpid creixement de l’Església. Presència que ja els havia estat anunciada per Jesús, com hem escoltat en l’Evangeli: L’Esperit Sant, que el Pare enviarà en nom meu, us ho ensenyarà tot i us farà recordar tot el que jo us he dit. L’obra de salvació que Jesús ha començat visiblement, des d’ara, la durà a bon terme, de manera invisible, l’Esperit Sant, tal com el Senyor els va prometre: Qui m’estima farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell. L’acció interior de l’Esperit serà la més eficaç; més encara que la presència física de Jesús, perquè els farà recordar i entendre tot quant Jesús els havia ensenyat. El do de l’Esperit farà que els seguidors de l’Evangeli superin l’individualisme i els punts de vista massa personals, perquè desitgin, busquin i trobin la veritat total.
La visió de Joan a l’Apocalipsi contempla l’esdevenir temporal de l’Església fonamentada sobre els dotze apòstols, on reposa tot el cos de l’edifici espiritual, i veu també la seva realització celestial, on tots els salvats seran reunits per l’Anyell a la llum de la seva glòria, en plena unitat.
A nosaltres, durant el pelegrinatge, se’ns requereix un actitud d’acollida a la vocació evangèlica: Qui m’estima, farà cas de les meves paraules. És l’Esperit Sant qui ens reuneix i ens ensenya camins d’unitat, per a buscar en l’Església la veritat total i el progrés en la unitat fraterna, dintre de la diversitat positiva i enriquidora. Quants més siguin els carismes rebuts i la varietat de les nostres disposicions, més intensa serà la vida de la comunitat, si ens mantenim units en la caritat.
