Germans, en el Senyor:
L’Església ens proposa anualment en la seva Litúrgia un recorregut pel misteri íntegre de Crist, amb el propòsit d’ajudar-nos a seguir un procés de creixement, per la contemplació de l’obra salvadora de Jesús i l’assimilació de la seva paraula. En aquest marc litúrgic és on rebem sacramentalment la gràcia de Déu com pluja fina que fertilitza la nostra fe, purifica la nostra caritat i la fa exuberant en bones obres. El cristià que, amb senzillesa, amb esperit d’oració i amb suficient interès, segueix durant l’any, la Litúrgia de l’Església, se sent reconfortat i estimulat en el camí cap a Déu i experimenta en si mateix el creixement de la petita llavor del Regne dels cels.
He volgut presentar aquesta breu introducció, al començar avui un nou any litúrgic amb el primer diumenge d’Advent , del anomenat Cicle C, en el qual contemplarem el mateix Misteri de Crist, servint-nos de lectures bíbliques diferents a les usades els anteriors anys A i B; i d’un nou bloc d’oracions, pretenent que la nostra instrucció cristiana sigui completa, i els formularis de pregària renovats; i així, la frescor de la novetat ens lliuri de la rutina.
La paraula Advent indica el temps litúrgic en el qual avui entrem, i significa temps de preparació i d’esperança. L’esperança forma part essencial de la nostra vida: esperem arribar a majors, acabar els estudis, trobar un lloc de treball, prendre estat de vida. Esperem la primavera, el temps de vacances, el temps de collita; esperem superar aquella crisi; esperem…la jubilació. Però més enllà d’aquestes esperances -diguem-ne externes i temporals- vivim una esperança més fonamental: la de descobrir el sentit ple de la vida, la de trobar la nostra identitat profunda, la de perdre la por al futur desconegut, la de saber-nos plenament perdonats, la de sentir-nos infinitament estimats per Déu. Mantenim viva, per fi, l’esperança de la vida eterna.
Són totes aquestes les esperances que l’Advent vol recollir; ja que, durant aquest temps, recordarem d’una manera insistent les promeses de salvació que, des d’antic, ha fet Déu al seu poble. Avui mateix, hem escoltat això: Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la casa de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem.
Déu ha promès, i després, compleix les seves promeses; cosa que és per a nosaltres un ferm motiu d’esperança, però és també un fort estímul; no sigui que se’ns donés en va la gràcia de Déu. ¿Com podríem esperar el creixement i el fruit si, quan la sement és dipositada en la terra, aquesta anés a parar a un erm dur com la roca, o ple de males herbes. Per això, ens convé viure atents i vigilants, hem de treballar la nostra parcel·la purificant la nostra intencions i promovent desigs sincers de béns superiors. Hem d’arrencar el desig exagerat de valors temporals, sensibles, efímers.
A l’interior del nostre cor, en el més recòndit de nosaltres mateixos és on es fa realitat la vinguda del Senyor. El Senyor vindrà certament, però, ¿ens trobarà a casa? ¿Podrà establir contacte afectiu amb nosaltres? Si vivim superficialment a l’exterior, si no acostumem a estar a casa, en el nostre interior; si no orem, ni guardem silenci, ni fem lectures que ens despertin i ens empenyin, el Senyor, quan vindrà, haurà de passar de llarg. Veus aquí l’actualitat perenne de l’Advent: El Senyor que ve. I nosaltres que el rebem cada vegada amb una intensitat i un amor nous.