Estimats germans:
Ben segur que el contingut de la primera lectura ens ha ressonat interiorment. Hem sentit que deia: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida. (…) Ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. Oi que és encoratjador sentir aquestes paraules quan, de fet, tota la nostra existència és una lluita entre la vida i la mort?
No tan sols les persones, sinó també els pobles, els imperis i les cultures viuen en una tensió constant per subsistir i no desaparèixer. La mateixa ciència mèdica fa esforços gegantins, no ja per evitar la mort, sinó tan sols amb l’intent d’ajornar-la. La raó profunda d’aquest esforç la trobaríem, potser, en aquelles altres paraules de l’Escriptura: Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna.
La revelació i la fe ens permeten d’anar més enllà d’aquesta existència temporal, per trobar la resposta a la gran contradicció que hi ha entre el desig irrenunciable de no perdre mai la vida, i l’experiència invariable d’una mort que ningú no ha pogut evitar.
Si la nostra vida temporal no es pot allargar més enllà d’uns límits establerts, sí que pot ser transformada a imatge de l’existència eterna de Déu. Vol dir que la nostra vida de després s’assemblarà més a la vida de Déu que a la que ara tenim. Déu viu de manera incorpòria perquè és l’existència, la vida pura. Viure a la imatge de Déu significa que viurem en l’esperit. No és tan estrany tanmateix, si pensem que són variadíssimes les formes de vida a que Déu ens té acostumats: des de la vida vegetal més rudimentària a la més perfecta, i des del virus més simple a la vida animal més complexa. Déu és vida. És la vida. I es projecta en vida, estesa arreu amb una força irresistible.
Jesús es manifestà a favor de la vida amb poder absolut, com hem pogut comprovar a l’Evangeli que hem llegit avui. En un del miracles d’aquest passatge, Jesús dóna una vida de qualitat a la dona que, per una greu i llarga malaltia, patia, més que gosava, una vida sense goig ni esperança. En el cas de la noia morta el miracle és més patent. Allí no es tracta d’una millor qualitat de vida, sinó de tornar-li simplement una vida que ja havia perdut.
En ambdós casos hi ha una condició indispensable sense la qual el miracle mai no s’hauria fet: La fe de les persones interessades. En el primer cas, la dona estava segura que, només que pogués tocar la roba de Jesús, recobraria la salut. En el segon és el pare de la noia que diu amb fe i confiança admirables: Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori. Jesús és l’amo de la salut i de la vida. I sabem que pels sagraments, signes de fe, l’home es manté en contacte personal amb l’Amo de la vida.
