Aquesta setmana ha estat presentat a Andorra la Vella, a càrrec del M.I. Sr. Síndic Vicenç Mateu, el llibre que recull les ponències de la Càtedra de Pensament cristià del nostre Bisbat 2010, que va tractar dels “Cristians en el món. Una presència activa”. Després de la Pentecosta que clou el temps pasqual, ara pertoca sortir al món a sembrar i a ser-hi testimonis de fe i d’amor. Per això és rellevant el tema i actual el missatge que van tractar Francesc Torralba, director de la Càtedra, Javier Elzo i el P. Josep M. Margenat s.j.
Més enllà de les posicions laïcistes que voldrien extirpar la presència de les religions en la societat i de les actituds que confonen l’esfera política i la religiosa, cal trobar aquell marc de relació que, respectant la mútua autonomia, generi un camp de relació fèrtil i positiu per als ciutadans i per a la societat en general. L’Església ensenya que la laïcitat és un valor. Ja el Concili Vaticà II va reconèixer solemnement la llibertat religiosa com un valor fonamental de la persona i, a la vegada, la laïcitat positiva i oberta, així com la aconfessionalitat de l’Estat. Són realitats no tan sols acceptades, sinó també promogudes per l’Església. La laïcitat vol dir, segons el Concili Tarraconense (res. 1ª), “l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats” i “la convicció que l’Església no ha de dominar el món, sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor, cosa que significa pèrdua d’influència social i de poder”. Els cristians no demanem privilegis, ni l’empara dels governants al servei de la fe, sinó la llibertat efectiva per tal de fer actual la presència del Senyor Ressuscitat i oferir als nostres conciutadans l’Evangeli. Anhelem comunicar, amb humilitat, però amb convicció el que creiem i esperem. I volem exercir, enmig del món, la nostra missió profètica. Ens hi envia Crist mateix, amb la força creativa del seu Esperit Sant: “Aneu a convertir tots els pobles… Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,20).
Podem estar convençuts que quan l’Evangeli és acollit per les persones, la comunitat civil es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb els necessitats. La fe és un do, però també un tresor que no volem ni podem guardar gelosament tancat en una esfera impermeable; ans tot al contrari, desitgem donar-lo a conèixer, fer-lo arribar als qui encara no en gaudeixen. No entenem que la presència de la fe en el món hagi de quedar reclosa en l’àmbit de la privacitat, al redós del temple. No ha d’incomodar la veu profètica de l‘Evangeli sobre la vida familiar, la vida social i també la vida política, perquè cerca el bo i millor de la persona i de les comunitats humanes, tot i que, en ocasions, va a contracorrent d’estats d’opinió amplament difosos. No podem ser conformistes amb determinades ideologies que atempten contra la dignitat de la persona humana o lleis que la denigren. Volem ser en el món i mostrar raonablement en la societat actual les arrels de la nostra antropologia i de la nostra espiritualitat. Com ens ha recordat el Papa Benet XVI a la Sda. Família de Barcelona: “Recolzats en la fe, busquem junts mostrar al món el rostre de Déu, que és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home. Aquesta és la gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia.(…) Déu és la veritable mesura de l’home”.
