El Papa St. Pau VIè., acabat d’elegir Pastor suprem de l’Església, deia en iniciar la 2ª sessió del Concili Vaticà II a St. Pau extramurs de Roma (29.9.1963): “Germans, ¿d’on arrenca el nostre viatge, quina ruta pretén recórrer i quina meta s’ha de fixar el nostre itinerari de manera que s’assenti, sí, sobre el pla de la història terrenal, en el temps i en la manera d’aquesta nostra vida present, però que s’orienti també al límit final i suprem que estem segurs no pot faltar al final del nostre pelegrinatge? Aquestes tres preguntes senzillíssimes i capitals, tenen, com bé sabem, una sola resposta, que aquí, en aquesta hora, hem de donar-nos a nosaltres mateixos, i anunciar-la al món que ens envolta: Crist! Crist, el nostre principi; Crist, la nostra vida i el nostre guia; Crist, la nostra esperança i el nostre terme”. Donen molta pau i perspectiva en celebrar al final de l’any litúrgic la solemnitat de Jesucrist Rei de tot el món. És un programa perenne, que no depèn de crisis o de bonances. “En Ell vivim, ens movem i existim” (Act 17,28). Ell ha de ser el fi i el terme de tota la nostra acció i existència.
En aquesta festa proclamem l’evangeli del judici final: “El Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.” (Mt 25,34-36). Jesús parla d’un Rei i d’un Regne; un Rei de pau i de justícia, que tractarà amb misericòrdia els seus fills; i un Regne que està fet de compassió i de bondat per a tots, especialment per als més petits, els pecadors, els qui tot ho esperen de Déu perquè reconeixen que són pobres. “Se sent una pau tan gran quan un se sap absolutament pobre, i no compta amb res més ni amb ningú més que amb Déu” deia Teresina de l’Infant Jesús. No tenir res, per poder-ho tenir tot, per deixar-se omplir totalment per Déu. Ho estem aprenent novament, amb radicalitat, en temps de pandèmia. No sabem interpretar-ho bé, no tenim vacunes, ni un poder gran per a contrarestar els seus efectes tan mortífers i expansius… tenim por i angoixa, no podem planificar, som pobres… És llavors quan estem més ben disposats per acudir a Déu, a la seva protecció i al seu amor, per rebre-ho tot de Déu i per comportar-nos com a germans, tots fills d’un únic Déu.
“Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40). És estimant com acollim el Regne de Déu, com transformarem el món. També deia St. Pau VIè. en aquell famós discurs: “L’Església mira el nostre món amb profunda comprensió, amb sincera admiració i amb sincer propòsit no de conquistar-lo, sinó de servir-lo; no de menysprear-lo, sinó de valorar-lo; no de condemnar-lo, sinó de confortar-lo i de salvar-lo”. Cadascú en pot treure les conseqüències: val la pena reaccionar, i en mirar el final de la història, quan Crist ho posarà tot en mans del Pare, poder ser comptats entre els fills perdonats i redimits. Tinguem aquesta visió elevada del nostre destí. “Confieu en Déu, confieu també en Mi!” (Jo 14,1). Quan el Senyor tornarà amb glòria, que ens prengui amb Ell i ens doni vida per tota l’eternitat.