Ajudant els seminaristes del Seminari Major Interdiocesà a iniciar el curs, els demanava que miressin el camí de fe realitzat per “Abraham, el nostre pare en la fe” (mireu la bellesa i profunditat dels capítols del Gènesi 12 i següents). Ell acceptà la crida de Déu, a “deixar el seu poble, la seva casa, els seus… i marxar cap al país que Déu li mostraria“. I “avançà de campament en campament, fins al desert del Nègueb“; d’etapa en etapa; sense veure-ho ni saber-ho tot… Anar fent el camí de la vida, amb la companyia i l’amistat de Déu! Abraham deixà les comoditats d’un lloc fèrtil i una vida assegurada, per anar-se’n on Déu volgués. Sense idees prèvies, seves, sinó allà on Déu el volia i com Ell ho volgués. Aquesta figura ens ha d’ajudar molt en l’Any de la fe, a seminaristes que reinicien la seva formació sacerdotal, especialment als qui acaben d’ingressar, però també val molt per a mi i per a tots en l’inici del curs pastoral. Confiar, deixar fer al Senyor. “Encomana al Senyor, els teus camins; confia en Ell; deixa’l fer” (Ps 37,5).
Al mateix temps els recomanava, més enllà del que ja sabem que haurem de fer d’ordinari i que és molt important no descuidar, acollir almenys 4 temes destacats, que en certa manera marcaran aquest curs pastoral, i que fóra bo de tenir presents en la reflexió i la pregària:
1. El nou pontificat del Papa Francesc, amb les seves paraules, homilies, intencions, i amb els signes que ell va donant del que més ens convé en aquests moments. La seva “reforma franciscana”. Deixar-se atreure pel seu missatge, que ha de calar en nosaltres els catòlics, i l’hem de fer fructificar. Per tant cal conèixer què ens diu, i com ens ho diu. I acceptar-ho de cor, ja que és el Papa volgut per Déu per als nostres temps.
2. La clausura de l’any de la fe que viurem al novembre, però que de cap manera hem de clausurar com una cosa ja acabada. Convé que resti com una “Porta oberta” de la fe, tot el que s’ha escrit, pregat, reflexionat durant aquest Any. La fe no és d’un Any, sinó que és la nostra força i el sentit de les nostres vides. Continuem aprofundint-la, estimant-la i testimoniant-la!
3. Les beatificacions a Tarragona, a l’octubre, de 522 màrtirs de la persecució religiosa a Espanya durant els anys trenta, entre els quals hi ha 1 sacerdot diocesà i 9 religiosos fills del nostre Bisbat, ens ha d’esperonar a viure la fe amb ardor, amb coratge. Ells ens demanen que siguem fidels fins a la mort, a pesar de les persecucions. Probablement les nostres seran les d’unes forces que menyspreen Déu i els qui creuen en Ell, un món secularitzat i contrari, que s’oposa als fills de Déu. Siguem valents, no defallim, confiem de l’ajut de Déu que no falla mai!
4. I els temes entorn de la pau i la justícia. El 2014 es compliran 100 anys de la 1ª Guerra mundial (1914-18) que tanta mort va sembrar, i que va canviar el mapa europeu i mundial. I també els 300 anys de l’abolició dels drets de Catalunya per Felip Vè. i convé que els catòlics no en quedem al marge, sinó que aportem el nostre plural compromís, que derivi d’un just criteri en aquest tema nacional, format amb la Doctrina social de l’Església. També ens preocupa la pau a Síria i altres llocs del món on campa la violència, i per això preguem, units al Sant Pare. I ens ha de continuar esperonant la resposta solidària als qui més pateixen la crisi econòmica.
