El dia 14 de maig el Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra ha inaugurat solemnement a la Sala d’actes del Comú d’Escaldes-Engordany el Congrés sobre Interculturalitat que promou l’Instituto Brasileiro de Filosofia e Ciência Raimundo Lúlio (Ramon Llull) i el Govern d’Andorra, i que reunirà durant els dies 14 al 16 de maig un bon grup de filòsofs i especialistes sobre la figura gegantina de Ramon Llull, el més gran dels filòsofs en llengua catalana de tots els temps.
Han intervingut en l’Acte inicial el promotor del Congrés Dr. Esteve Jaulent de Sâo Paulo – Brasil, el Cònsol major d’Escaldes-Engordany Hble. Sr. Antoni Martí, el M. I Sr. Juli Minoves Ministre de Cultura en funcions del Govern d’Andorra, i S.E. el Copríncep episcopal Mons. Joan-Enric Vives.
Professors especialistes vinguts de Ciutat de Mallorca, Barcelona, Donostia, Alacant, Madrid, Navarra, París, Òxford, Austràlia, Sâo Paulo, Israel, Iran i Marroc faran les seves aportacions d’alt nivell i les respostes, i clourà el Conmgrés una ponència enviada pel Prof. Dr. Ramon Sugranyes de Franch de Friburg. Està previst que una segona edició del Congrés tindrà lloc a Sâo Paulo i una tercera a Ciutat de Mallorca.
El Congrés es proposa ajudar el diàleg seriós i responsable davant els nous fets migratoris i els nous contactes culturals i religiosos arreu del món, la preservació de les identitats i alhora la solidaritat mútua. Tot, a la llum del gran patriarca del diàleg interreligiós Ramon Llull, l’únic escriptor d’Occident que va dirigir al segle XIII i principis del XIV més de la meitat de la seva extensa obra (260 títols!) a un pública àrab-musulmà.
Com ha dit el Copríncep, “L’interès de Ramon Llull en els nostres dies rau en el fet que el seu projecte missioner incloïa l’adopció estratègica d’elements culturals islàmics i àrabs: Llull escrivia i parlava en àrab, adoptava fonts islàmiques, maldava perquè l’Occident cristià s’interessés per la cultura àrab i s’hi aproximés, i arribà a anomenar-se ell mateix «christianus arabicus» o «procurador dels no-cristians». En segon lloc, té una dimensió intel·lectual enorme com a autor d’una extensíssima obra però també una dimensió pràctica i activa que el portà a desplegar una intensa activitat als centres de poder de l’Occident medieval (Roma i París, sobretot) i a viatjar al nord d’Àfrica i a l’Orient pròxim. En tercer lloc, que la seva fou una iniciativa individual i molt personalista, engegada per un laic casat i pare de dos fills -després un frare franciscà- que actuava per compte propi, que tenia un gran abast temporal i espacial; avui, de la seva iniciativa, en diríem «no-governamental». Finalment, que mantingué sempre, i malgrat les seves experiències decebedores, la necessitat ineludible de la relació amb l’altre, del qual ell mateix reconeix, amb una simplicitat i una claredat que no poden resultar sinó molt commovedores, que “els infidels són persones com nosaltres”.
“Al final de la seva vida, malgrat fracassos, incomprensions, fatiga i danys personals, encara encoratjava els intercanvis entre cristians i musulmans, tal com llegim al Liber de participatione christianorum et sarracenorum (1312) «[…] que cristians ben instruïts i coneixedors de l’àrab vagin a Tunísia a mostrar la veritat de la fe i que musulmans ben instruïts vinguin al regne de Sicília a disputar amb savis cristians de la seva fe. I potser d’aquesta manera, si aquesta pràctica es generalitzés pertot arreu, podria aconseguir-se la pau entre cristians i sarraïns, en comptes que els cristians vagin a destruir els sarraïns i els sarraïns, els cristians.»
El Copríncep també ha advocat perquè ben aviat, gràcies al treball esplèndid del lul·lista Dr. Josep Perarnau que ha desemmascarat la falsificació feta per Nicolau Eymerich (al Dialogus contra lullistas, de 1389) de les tesis de Llull, puguem arribar a veure’l canonitzat per un Papa com Benet XVI que té un pensament molt aproximat al de Llulls (segons prof. B. Vega, de Sâo Paulo), pel que fa al diàleg interreligiós.