Comentant la Paràbola proclamada en aquell Diumenge quaresmal recordà com Déu no es cansa mai de perdonar sinó que som nosaltres els qui potser ens cansem de demanar-li perdó, ja que el nostre Pare és clement i misericordiós i sempre ens està esperant. Sempre, tinguem l’edat que tinguem i haguem viscut les circumstàncies que haguem viscut, sempre podem tornar a Casa del Pare, tornar a Déu, demanant-li humilment perdó. Ell sempre ens estarà esperant i ens recordarà que la nostra dignitat baptismal mai no es perd. També glossà les actituds dels dos fills de la Paràbola: la del fill petit, anomenat durant segles el fill pròdig, que marxa de casa demanant l’herència al seu pare, com si ja fos mort per a ell. Però que després d’equivocar-se molt en la vida i de pecar molt, retorna a casa i reconeix al seu Pare que “ha pecat contra el cel i contra tu”. I la del fill gran que veient la misericòrdia del seu pare envers el seu germà té enveja i un cor tancat, i no vol entrar a casa quan el pare fa una festa per haver recobrar el seu germà petit. Ens cal ser sembradors de pau i concòrdia i perdonar-nos mútuament les culpes i ofenses si volem rebre el perdó de Déu Pare, ric en misericòrdia, perquè davant de Déu tots necessitem el seu perdó i la seva gràcia. Tots ho hem rebut de franc, gratuïtament.
Al final de la Missa els joves confirmands reberen un Nou Testament de mans del Sr. Arquebisbe que els exhortà a estimar la Paraula de Déu i llegir-ne cada dia un petit fragment. La Missa fou solemnitzada pels cants de la “Coral Pontsicana”.
