Carta del Sant Pare Francesc sobre el paper de la literatura en la formació

1. Inicialment havia escrit un títol referit a la formació sacerdotal, però després vaig pensar que, de manera semblant, aquestes coses es poden dir de la formació de tots els agents de pastoral, així com de qualsevol cristià. Em refereixo al valor de la lectura de novel·les i poemes en el camí de maduració personal.
2. Sovint, enmig de l’avorriment de les vacances, la calor i la solitud d’alguns barris deserts, trobar un bon llibre per a llegir es converteix en un oasi que ens allunya d’altres opcions que no ens són bones. Després no falten els moments de cansament, de ràbia, de desil·lusió, de fracàs, i fins i tot quan en la pregària no aconseguim trobar la quietud de l’ànima, un bon llibre, almenys, ens ajuda a passar la tempesta, fins a tenir una mica més de serenitat. I potser aquesta lectura ens obre nous espais interiors que ens ajuden a evitar que ens tanquem en aquelles idees obsessives que ens atrapen inexorablement. Abans de l’omnipresència dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, els mòbils i altres dispositius, la lectura era una experiència freqüent, i els qui l’han viscut saben ben bé de què parlo. Això no és una cosa passada de moda.
3. A diferència dels mitjans audiovisuals, on el contingut és més complet, i el marge i el temps per a “enriquir” la narració o interpretar-la normalment són reduïts, a l’hora de llegir un llibre el lector és molt més actiu. D’alguna manera ell reescriu l’obra, l’amplia amb la seva imaginació, crea un món, utilitza les seves habilitats, la seva memòria, els seus somnis, la seva pròpia història plena de drames i simbolismes, i d’aquesta manera el que sorgeix és una obra ben diferent de la que l’autor volia escriure. Una obra literària és, doncs, un text viu i sempre fecund, capaç de parlar de nou de moltes maneres i de produir una síntesi original en cada lector que troba. En la lectura, el lector s’enriqueix amb allò que rep de l’autor, però al mateix temps això li permet fer brotar la riquesa de la seva pròpia persona, de manera que cada obra nova que llegeix renova i amplia el seu univers personal.
4. Això em porta a valorar molt positivament el fet que, almenys en alguns Seminaris, se superi l’obsessió per les pantalles –i per les verinoses, superficials i violentes fakenews–i es dediqui temps a la literatura, als moments de lectura serena i gratuïta, per a parlar sobre aquells llibres, nous o vells, que ens continuen explicant tantes coses. Però, en general, cal assenyalar, lamentablement, que en l’itinerari de formació dels quies preparen per al ministeri ordenat, l’atenció a la literatura no troba actualment un lloc adequat. De fet, aquesta es considera sovint com una forma d’entreteniment, és a dir,com una expressió poc rellevant de la cultura que no pertany al camí de la preparació i, per tant, a l’experiència pastoral concreta dels futurs sacerdots. Amb poques excepcions, l’atenció a la literatura es considera una cosa no essencial. En aquest sentit, m’agradaria afirmar que aquest plantejament no és bo. És a l’origen d’una forma greu d’empobriment intel·lectual i espiritual dels futurs preveres, que d’aquesta manera es veuen privats d’un accés privilegiat, a través de la literatura, al cor de la cultura humana i més concretament al cor de l’ésser humà.
5. Amb aquest missatge, voldria proposar un canvi radical pel que fa a l’atenció que cal donar a la literatura en el context de la formació dels candidats al sacerdoci. En aquest sentit, trobo molt adient el que afirma un teòleg:

«La literatura […] sorgeix de la persona en allò més irreductible, en el seu misteri […]. És la vida que pren consciència d’ella mateixa quan arriba a la plenitud del’expressió, apel·lant a tots els recursos del llenguatge»[1].

6. La literatura, doncs, té a veure, d’una manera o altra, amb allò que cadascú de nosaltres desitja de la vida, ja que entra en una relació íntima amb la nostra existència concreta, amb les seves tensions essencials, amb els seus desitjos i significats.
7. Això ho vaig aprendre quan era jove amb els meus estudiants. Entre 1964 i 1965, amb 28 anys, vaig ser professor de literatura a Santa Fe, en una escola dels jesuïtes. Vaig fer classe els dos últims cursos de batxillerat i m’havia d’assegurar que els meus alumnes estudiessin El Cid. Però als nois no els agradava. Demanaven llegir García Lorca. Així que vaig decidir que estudiarien El Cid a casa, i a les classes comentaria els autors que més els agradaven als nois. Evidentment, ells volien llegir obres literàries contemporànies. Però, a mesura que llegien aquestes coses que els atreien, van anar adquirint un gust més general per la literatura, per la poesia, i després poder passar a altres autors. Al final, el cor busca més encara, i cadascú troba el seu camí en la literatura[2]. A mi, per exemple, m’agraden els artistes tràgics, perquè tots podríem sentir les seves obres com a pròpies, com a expressió dels nostres propis drames. Plorant pel destí dels personatges, en el fons plorem per nosaltres mateixos i pels nostres buits, les nostres mancances, la nostra solitud. Per descomptat, no us estic demanant que feu les mateixes lectures que vaig fer jo. Tothom trobarà aquells llibres que parlaran a la seva vida i que esdevindran autèntics companys de camí. No hi ha res més contraproduent que llegir una cosa per obligació, fent un esforç considerable només perquè altres han dit que és imprescindible. No, hem de seleccionar les nostres lectures amb disponibilitat, sorpresa, flexibilitat, deixant-nos aconsellar, però també amb sinceritat, intentant trobar allò que necessitem en cada moment de la nostra vida.

Fe i cultura

8. A més, per a un creient que vulgui dialogar sincerament amb la cultura del seu temps, o simplement amb la vida de persones concretes, la literatura esdevé indispensable. Amb raó, el Concili Vaticà II afirma que «la literatura i les arts […] pretenen comprendre el caràcter propi de l’home» i «posar en relleu les seves misèries i les seves alegries, les seves necessitats i les seves capacitats»[3]. La literatura, en efecte, s’inspira en la quotidianitat de la vida, en les seves passions i les seves experiències reals com «l’acció, el treball, l’amor, la mort i totes les petites grans coses que omplen la vida»[4].
9. Com podem arribar al centre de les cultures, antigues i noves, si ignorem, descartem i/o silenciem els seus símbols, missatges, creacions i narracions amb què van captar i voler revelar i evocar les seves gestes i la majoria dels ideals més bells, així com les seves violències, pors i passions més profundes? Com podem parlar al cor dels homes si ignorem, releguem o no valorem “aquelles paraules” amb les quals han volgut manifestar i, per què no, revelar el drama de les seves vides i els seus sentiments a través de novel·les i poemes?
10. La missió eclesial ha sabut desplegar tota la seva bellesa, frescor i novetat en la trobada amb les diferents cultures –tan sovint gràcies a la literatura– en les quals ha arrelat sense por d’implicar-se i extreure el millor del que ha trobat. És una actitud que l’ha alliberat de la temptació d’un solipsisme ensordidor i fonamentalista que consisteix en creure que una certa gramàtica històrico-cultural té la capacitat d’expressar tota la riquesa i la profunditat de l’Evangeli[5]. Moltes de les profecies de la fatalitat que avui intenten sembrar la desesperació estan arrelades precisament en aquest aspecte. El contacte amb els diferents estils literaris i gramaticals sempre ens permetrà aprofundir en la polifonia de la Revelació, sense reduir-la ni empobrir-la a les pròpies necessitats històriques o les pròpies estructures mentals.
11. No és casualitat que el cristianisme primitiu, per exemple, hagués entès bé la necessitat d’una estreta confrontació amb la cultura clàssica de l’època. Un Pare de l’Església oriental com Basili de Cesarea, per exemple, en el seu Discurs als joves,escrit entre els anys 370 i 375, probablement dirigit als seus nebots, exaltava la bellesa de la literatura clàssica –produïda pels éxothen (“els de fora”), com ell anomenava els autors pagans– tant en l’argument, és a dir, en els lógoi (“discursos”) que s’utilitzaven en la teologia i l’exegesi, com en el mateix testimoni en la vida, és a dir, en elspráxeis(“actes, comportaments”) ques’havien de tenir en compte en l’ascètica i la moral. I va concloure, exhortant els joves cristians a considerar els clàssics com un ephódion (“viàtic”) per a la seva educació i formació, obtenint-ne“benefici per a l’ànima” (IV, 8-9). I és precisament en aquesta trobada de l’esdeveniment cristià amb la cultura de l’època que va sorgir una original reelaboració de l’anunci evangèlic.
12. Gràcies al discerniment evangèlic de la cultura, és possible reconèixer la presència de l’Esperit en la multiforme realitat humana, és a dir, és possible copsar la llavor ja plantada de la presència de l’Esperit en els esdeveniments, les sensibilitats, els desitjos, les tensions profundes dels cors i dels contextos socials, culturals i espirituals. Per exemple, podem reconèixer un enfocament similar en els Fets dels Apòstols,quan es parla de la presència de Pau a l’Areòpag (cf.Ac 17,16-34). Pau, parlant de Déu, diu: «Ja que “en ell vivim, ens movem i som”. Així ho han dit alguns dels vostres poetes: “Perquè nosaltres també som del seu llinatge”» (Ac 17,28). En aquest versettrobem dues cites: una indirecta, a la primera part, que cita el poeta Epimènides (segle VI aC), i una altra directa, que cita els Phenomenadel poeta Aratos de Silos (segle III aC), que canta les constel·lacions i els signes del bon i del mal temps. Aquí, «Pau es revela com a “lector” de poesia i deixa intuir la seva manera d’aproximar-se al text literari, que no pot deixar de fer-nos reflexionar sobre un discerniment evangèlic de la cultura. Els atenesos el van definir com a spermologos, és a dir, “corb, xerraire, xarlatà”, però literalment vol dir “recol·lector de llavors”. El que certament era un insult sembla, paradoxalment, una veritat profunda. Pau recull les llavors de la poesia pagana i, superant una actitud prèvia de profunda indignació (cf. Ac 17,16), arriba a reconèixer els atenesos com a “molt religiosos” i veu en aquelles pàgines de la seva literatura clàssica una veritable preparació evangèlica»[6].
13. Què va fer Pau? Va entendre que «la literatura descobreix els abismes que habiten en l’home, mentre que la revelació, i després la teologia, els assumeixen per a demostrar com Crist aconsegueix travessar-los i il·luminar-los»[7]. En la direcció d’aquests abismes, la literatura és, doncs, una “via d’accés”[8] que ajuda el pastor a entrar en un diàleg fecund amb la cultura del seu temps.

Mai un Crist sense carn

14. Abans d’aprofundir en les raons concretes per les quals s’ha de promoure l’atenció a la literatura en el camí de formació dels futurs sacerdots, permeteu-me recordar aquí una reflexió sobre el context religiós actual: «El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l’ateisme, avui se’ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no busquin apagar-la en propostes alienants o en un Jesucrist sense carn»[9]. Per tant, la tasca urgent d’anunciar l’Evangeli en el nostre temps exigeix que els creients i els sacerdots, en particular, es comprometin a que tothom pugui trobar-se amb un Jesucrist fet carn, fet home, fet història. Tots hem d’estar atents a no perdre mai de vista la “carn” de Jesucrist: aquella carn feta de passions, emocions, sentiments, narracions concretes, mans que toquen i guareixen, mirades que alliberen i encoratgen, d’hospitalitat, perdó, indignació, coratge, intrepidesa: en una paraula, d’amor.
15. I és precisament en aquest nivell on la lectura assídua de la literatura pot fer que els futurs sacerdots i tots els agents de pastoral siguin encara més sensibles a la plena humanitat del Senyor Jesús, en què la seva divinitat s’aboca plenament, i anunciar l’Evangeli d’una manera que tothom, realment tothom, pugui experimentar com de veritat és el que diu el Concili Vaticà II: «En realitat, el misteri del’home només s’aclareix veritablement en el misteri del Verb encarnat»[10]. Això no vol dir el misteri d’una humanitat abstracta, sinó el misteri d’aquell ésser humà concret, amb totes les ferides, desitjos, records i esperances de la seva vida.

Un gran bé

16. Des d’un punt de vista pragmàtic, molts científics sostenen que l’hàbit de la lectura produeix efectes molt positius en la vida de la persona: l’ajuda a adquirir un vocabulari més ampli i, en conseqüència, a desenvolupar diversos aspectes de la seva intel·ligència. També estimula la imaginació i la creativitat. Al mateix temps, permet aprendre a expressar els propis relats d’una manera més rica. També millora la capacitat de concentració, redueix els nivells de deteriorament cognitiu, calma l’estrès i l’ansietat.
17. Millor encara: ens prepara per a comprendre i, per tant, per a afrontar les diverses situacions que poden presentar-seen la vida. En la lectura ens submergim en els personatges, en les preocupacions, en els drames, en els perills, en les pors de les persones que finalment han superat els reptes de la vida, o potser mentre llegim donem consells als personatges que després ens seran útils.
18. Per tal de mirar de fomentar encara la lectura, cito de bon grat alguns textos d’autors molt coneguts, que ens ensenyen molt en poques paraules:

Les novel·les desencadenen «en nosaltres, en l’espai d’una hora, totes les joies i les desgràcies possibles que, a la vida, ens caldria molts anys per conèixer-ne una part mínima, i les més intenses de les quals se’ns escamparien, perquè la lentitud amb què es produeixen ens impedeix percebre-les»[11].

«En llegir les grans obres de la literatura em converteixo en milers d’homes i, alhora, continuo sent jo mateix. Com el cel nocturn de la poesia grega, veig amb una infinitat d’ulls, però continuo sent jo mateix qui hi veu. Aleshores, com en la fe, en l’amor, en l’acció moral i en el coneixement, em supero a mi mateix, i tanmateix, quan ho faig, soc més jo mateix que mai»[12].

19. Tanmateix, no és la meva intenció centrar-me només en aquest nivell d’utilitat personal, sinó reflexionar sobre les raons més determinants per a despertar l’amor per la lectura.

 Escoltar la veu d’algú

20. Quan penso en la literatura, recordo el que va dir el gran escriptor argentí Jorge Luís Borges[13] als seus estudiants: el més important és llegir, entrar en contacte directe amb la literatura, submergir-se en el text viu que tenim al davant, en lloc de fixar-se en les idees i els comentaris crítics. I Borges explicava aquesta idea als seus estudiants dient-los que potser al començament entendrien poc del que estaven llegint, però que tot i així estarien escoltant “la veu d’algú”. Aquesta és una definició de literatura que m’agrada molt: escoltar la veu d’algú. I no ens oblidem del perillós que és deixar d’escoltar la veu de l’altre que ens interpel·la! De seguida caiem en l’aïllament, entrem en una mena de sordesa “espiritual”, que també afecta negativament la nostra relació amb nosaltres mateixos i la nostra relació amb Déu, independentment de quanta teologia o psicologia haguem pogut estudiar.
21. Seguint aquest camí, que ens fa sensibles al misteri dels altres, la literatura ens ajuda a aprendre a tocar el seu cor. Com no recordar en aquest punt les paraules valentes que sant Pau VI va dirigir als artistes i, per tant, també als escriptors el 7 de maig de 1964? Va dir: «Nosaltres us necessitem. El nostre ministeri necessita de la vostra col·laboració. Perquè, com sabeu, el nostre ministeri és el de predicar i fer accessible i comprensible, de fer commovedor, el món de l’esperit, de l’invisible, de l’inefable, de Déu.I en aquesta operació, que aboca el món invisible en fórmules accessibles, intel·ligibles, vosaltres en sou mestres»[14]. Aquesta és la qüestió: la tasca dels creients, i dels sacerdots en particular, és precisament “tocar” el cor de l’ésser humà contemporani perquè es commogui i s’obri davant l’anunci del Senyor Jesús i, en aquest esforç, l’aportació que la literatura i la poesia poden oferir és d’un valor inigualable.
22. T.S. Eliot, el poeta a qui l’esperit cristià deu obres literàries que han marcat l’època contemporània, amb raó va qualificar la crisi religiosa moderna com la d’una “incapacitat emocional” generalitzada[15]. Davant d’aquesta lectura de la realitat, avui el problema de la fe no és principalment el de creure més o creure menys en les proposicions doctrinals. Està més aviat vinculat amb la incapacitat de molts d’emocionar-se davant de Déu, davant de la seva creació, davant dels altres éssers humans. Aquí, per tant, es planteja la tasca de guarir i d’enriquir la nostra sensibilitat. Per això, en tornar del viatge apostòlic al Japó, quan em van preguntar què ha d’aprendre l’Occident de l’Orient, vaig respondre: «Crec que a l’Occident li falta una mica de poesia»[16].

Una mena d’exercici de discerniment

23. Què guanya, doncs, el sacerdot d’aquest contacte amb la literatura? Per què cal considerar i promoure la lectura de les grans novel·les com un element important de la paideia sacerdotal? Per què és important recuperar i implementar en l’itinerari formatiu dels candidats al sacerdoci la intuïció, esbossada pel teòleg Karl Rahner, d’una afinitat espiritual profunda entre sacerdot i poeta?[17].
24. Intentem respondre a aquestes preguntes escoltant les consideracions del teòleg alemany[18]. Les paraules del poeta, escriu Rahner, són “plenes de nostàlgia”, són «portes que s’obren a l’infinit, portes que s’obren a la immensitat. Evoquen allò inefable, tendeixen a allò inefable». Aquesta paraula poètica «s’aboca a l’infinit, però no ens pot donar aquest infinit, ni pot portar ni amagar en si mateixa què és l’Infinit». De fet, això és propi de la Paraula de Déu, i –continua Rahner– «la paraula poètica invoca la Paraula de Déu»[19]. Per als cristians la Paraula és Déu i totes les paraules humanes porten traces d’una intrínseca nostàlgia de Déu, tendint cap a aquesta Paraula. Es pot dir que la paraula veritablement poètica participa analògicament de la Paraula de Déu, tal com ens la presenta de manera trencadora la carta als Hebreus (cf.He 4,12-13).
25. D’aquesta manera, Karl Rahner pot establir un bonic paral·lelisme entre el sacerdot i el poeta: «Només la paraula és íntimament capaç d’alliberar allò que té a la presó totes les realitats inexpressades: el mutisme de la seva referència a Déu»[20].
26. A la literatura, a més, hi ha en joc qüestions de forma d’expressió i de significat. Representa doncs una mena de camp d’entrenament per al discerniment, que perfecciona les capacitats sapiencials d’escrutini interior i exterior del futur sacerdot. El lloc on s’obre aquesta via d’accés a la pròpia veritat és la interioritat del lector, implicat directament en el procés de la lectura. Aquí, per tant, es desplega l’escenari del discerniment espiritual personal, on no hi faltaran les angoixes i fins i tot les crisis. De fet, són nombroses les pàgines literàries que poden respondre a la definició ignasiana de «desolació».
27. «Anomeno desolació […] l’obscuritat de l’ànima, la torbació interior, l’impuls cap a les coses baixes i terrenals, la inquietud deguda a agitacions i temptacions diverses: així l’ànima s’inclina a la desconfiança, està sense esperança i sense amor, i es troba mandrosa, tèbia, trista i com separada del seu Creador i Senyor»[21].
28. El dolor o l’avorriment que s’experimenta llegint determinats textos no són necessàriament sensacions dolentes o inútils. El mateix Ignasi de Loiola s’havia adonat que en «els que van de mal en pitjor» l’esperit bo actua provocant inquietud, agitació i insatisfacció[22]. Aquesta seria l’aplicació literal de la primera regla ignasiana del discerniment d’esperits, reservada als qui «van de pecat mortal en pecat mortal»; és en aquestes persones que l’esperit bo es comporta «picant-los i mossegant-los la consciència amb la sindèresi de la raó»[23] per conduir-les a la bondat i la bellesa.
29. S’entén així que el lector no és el destinatari d’un missatge edificant, sinó que és una persona que és cridada activament a moure’s en un terreny inestable, on els límits entre salvació i perdició no estan definits i separats a priori. L’exercici de llegir és, doncs, com un exercici de “discerniment”, gràcies al qual el lector és implicat personalment com a “subjecte” de lectura i, alhora, com a “objecte” d’allò que llegeix. En llegir una novel·la o una obra poètica, en realitat el lector viu l’experiència de “ser llegit”per les paraules que llegeix[24]. Així, el lector és semblant a un jugador al camp: ell juga però al mateix temps el joc es juga a través d’ell, en el sentit que està totalment implicat en el que fa[25].

Atenció i digestió

30. Pel que fa al contingut, cal reconèixer que la literatura és com “un telescopi”–segons la famosa imatge encunyada per Proust[26]–enfocat als éssers i les coses, imprescindible per a enfocar “la gran distància” que la vida quotidiana excava entre la nostra percepció i tota l’experiència humana. «La literatura és com un laboratori fotogràfic, on és possible processar les imatges de la vida perquè en revelin els seus contorns i els seus matisos. Heus aquí, doncs, per a què “serveix” la literatura: per a “desenvolupar” les imatges de la vida»[27], per a interrogar-nos sobre el seu significat. Serveix, en definitiva, per a fer eficaçment l’experiència de vida.
31. I, en realitat, la nostra mirada ordinària sobre el món d’alguna manera es veu “reduïda” i limitada per la pressió que exerceixen sobre nosaltres els propòsits operatius i immediats de les nostres accions. Fins i tot el servei –cultual, pastoral, caritatiu– pot esdevenir un imperatiu que orienti les nostres forces i la nostra atenció només cap als objectius a assolir. Però, com ens recorda Jesús a la paràbola del sembrador, la llavor ha de caure en un sòl profund per a madurar fecundament amb el temps, sense ser ofegada per la superficialitat o per les espines (cf. Mt 13,18-23). Així, el risc és el de caure en un eficientisme que banalitza el discerniment, empobreix la sensibilitat i redueix la complexitat. És, doncs, necessari i urgent contrarestar aquesta inevitable acceleració i simplificació de la nostra vida quotidiana, aprenent a allunyar-nos d’allò que és immediat, a frenar, a contemplar i a escoltar. Això és possible quan una persona s’atura a llegir un llibre gratuïtament.
32. Cal recuperar maneres de relacionar-se amb la realitat acollidores, no estratègiques niorientades directament a un resultat, en les quals sigui possible deixar aflorar l’excés infinit de l’ésser. Distància, lentitud, llibertat són trets característics d’una aproximació a la realitat que troba en la literatura una forma d’expressió certament no exclusiva, sinó privilegiada. En aquest sentit, la literatura esdevé un camp d’entrenament on es pot entrenar la mirada per a buscar i explorar la veritat de les persones i de les situacions com a misteri, com una càrrega d’un excés de sentit, que només parcialment es pot manifestar en categories, en esquemes explicatius, en dinàmiques lineals de causa-efecte, mitjans-fins.
33. Una altra bonica imatge per a expressar el paper de la literatura prové de la fisiologia del’aparell humà i, en particular, de l’acte de la digestió. Aquí el seu model ve donat per la ruminatio de la vaca, tal com van afirmar el monjo del segle XI Guillaume de Saint-Thierry i el jesuïta del segle XVII Jean-Joseph Surin. Aquest darrer també parla de “l’estómac de l’ànima” i el jesuïta Michel De Certeau assenyala una veritable“fisiologia de la lectura digestiva”[28]. Efectivament, la literatura ens ajuda a expressar la nostra presència en el món, a “digerir-la” i assimilar-la, copsant allò que va més enllà de la superfície de l’experiència; per tant, serveix per a interpretar la vida, discernint-ne els significats i les tensions fonamentals[29].

Veure a través dels ulls dels altres

34. Pel que fa a la forma del discurs, passa això: llegint un text literari, ens posem en condicions de «veure a través dels ulls dels altres»[30], adquirint una amplitud de perspectiva que expandeix la nostra humanitat. D’aquesta manera, s’activa en nosaltres el poder empàtic de la imaginació, que és un vehicle fonamental d’aquesta capacitat d’identificació amb el punt de vista, la condició i el sentiment dels altres, sense la qual no hi ha solidaritat, compartir, compassió, misericòrdia. Llegint descobrim que allò que sentim no és només nostre, és universal, i d’aquesta manera no se sent sola ni la persona més abandonada.
35. La meravellosa diversitat de l’ésser humà i la pluralitat diacrònica i sincrònica de cultures i coneixements es configuren en la literatura en una llengua capaç de respectar-ne i expressar-ne la seva varietat, però al mateix temps es tradueixen en una gramàtica simbòlica del significat que ens les fa, no estranyes, sinó intel·ligibles i compartides. L’originalitat de la paraula literària consisteix en el fet que expressa i transmet la riquesa de l’experiència sense objectivar-la en la representació descriptiva del coneixement analític o en l’examen normatiu del judici crític, sinó com el contingut d’un esforç expressiu i interpretatiu que cerca donar sentit a l’experiència en qüestió.
36. Quan es llegeix un relat, gràcies a la visió de l’autor, cadascú s’imagina a la seva manera el plor d’una noia abandonada, la vella que cobreix el cos del seu net adormit, la passió d’un petit emprenedor que intenta anar endavant malgrat les dificultats, la humiliació d’aquell que se sent criticat per tothom, el jove que somnia en una vida miserable i violenta com l’única via de sortida al dolor. A mesura que identifiquem rastres del nostre món interior enmig d’aquestes històries, ens tornem més sensibles a les experiències dels altres, sortim de nosaltres mateixos per a endinsar-nos en les seves profunditats, podem entendre una mica més les seves lluites i desitjos, veiem la realitat amb els seus ulls i finalment ens convertim en companys de camí. D’aquesta manera ens submergim en l’existència concreta i interior del venedor de fruita, de la prostituta, de l’infant que creix sense pares, de la dona del paleta, de la velleta que encara creu que trobarà el seu príncep. I això ho podem fer amb empatia i, a vegades, amb tolerància i comprensió.
37. Jean Cocteau va escriure a Jacques Maritain: «La literatura és impossible, cal sortir-ne, i és inútil intentar sortir-se’n de la literatura perquè només l’amor i la fe ens permeten sortir de nosaltres mateixos»[31]. Però, realment sortim fora de nosaltres mateixos si no cremen en el nostre cor el sofriment i les alegries dels altres? Prefereixo recordar que, sent cristians, res d’allò que és humà no ens és indiferent.
38. A més, la literatura no és relativista, perquè no ens desposseeix de criteris de valor. La representació simbòlica del bé i el mal, del vertader i el fals, com a dimensions que en la literatura es concreten en existències individuals i en esdeveniments històrics col·lectius, no neutralitza el judici moral, sinó que evita que esdevingui cec o superficialment condemnatori. «Per què veus l’estella dintre l’ull del teu germà i no t’adones de la biga dintre el teu ull?» –ens pregunta Jesús (Mt7,3).
39. I en contemplar la violència, la limitació o la fragilitat dels altres tenim l’oportunitat de reflexionar millor sobre la nostra. En obrir al lector una visió àmplia de la riquesa i la misèria de l’experiència humana, la literatura educa la seva mirada a la lentitud de la comprensió, a la humilitat de la no simplificació i a la mansuetud de no pretendre controlar la realitat i la condició humana a través del judici. Sens dubte, és necessari el judici, però no s’ha d’oblidar mai el seu abast limitat: en efecte, el judici no s’ha de traduir mai en una condemna de mort, en una eliminació, en una supressió de la humanitat a favor d’una àrida totalització de la llei.
40. La mirada de la literatura forma el lector en el descentrament, en el sentit del límit, en la renúncia al domini, cognitiu i crític, en l’experiència, ensenyant-li una pobresa que és font d’extraordinària riquesa. En reconèixer la inutilitat i potser fins i tot la impossibilitat de reduir el misteri del món i de l’ésser humà a una polaritat antinòmica de veritable/fals o just/injust, el lector accepta el deure del judici no com a instrument de dominació sinó com a impuls cap a l’escolta incessant i com a disponibilitat a implicar-se en aquella extraordinària riquesa de la història per la presència de l’Esperit, que també es dona com a Gràcia: és a dir, com a esdeveniment imprevisible i incomprensible que no depèn de l’acció humana, sinó que redefineix l’ésser humà com a esperança de salvació.

El poder espiritual de la literatura

41. Confio que haver destacat, en aquestes breus reflexions, el paper que pot desenvolupar la literatura educant el cor i la ment del pastor o del futur pastor en la direcció d’un exercici lliure i humil de la pròpia racionalitat, d’un reconeixement fecund del pluralisme dels llenguatges humans, d’una expansió de la pròpia sensibilitat humana i, finalment, d’una gran obertura espiritual per a escoltar la Veu a través de tantes veus.
42. En aquest sentit, la literatura ajuda el lector a trencar els ídols dels llenguatges autoreferencials, falsament autosuficients, estàticament convencionals, que a vegades corren el riscde contaminar fins i tot el nostre discurs eclesial, empresonant la llibertat de la Paraula. La paraula literària és una paraula que posa en marxa el llenguatge, l’allibera i el purifica: en definitiva, l’obre a les pròpies ulteriors possibilitats expressives i exploratòries, el fa hospital per a la Paraula que s’instal·la en la paraula humana, no quan aquesta es comprèn a si mateixa com un coneixement ja ple, definitiu i complet, sinó quan esdevé una escolta atenta i espera d’Aquell que ve a fer noves totes les coses (cf. Ap21,5).
43. El poder espiritual de la literatura recorda, finalment, la tasca primordial que Déu encomana a l’home: la tasca de “donar nom” als éssers i les coses (cf.Gn2,19-20). La missió de custodiar la creació, assignada per Déu a Adam, precisament passa en primer lloc pel reconeixement de la pròpia realitat i del sentit que té l’existència dels altres éssers. El sacerdot també està investit d’aquesta tasca original de “posar nom”, de donar sentit, d’esdevenir instrument de comunió entre la creació i la Paraula feta carn, i del poder per a il·luminar tots els aspectes de la condició humana.
44. D’aquesta manera, l’afinitat entre el sacerdot i el poeta es manifesta en aquesta misteriosa i indissoluble unió sacramental entre la Paraula divina i la paraula humana, donant vida a un ministeri que esdevé servei ple d’escolta i de compassió, a un carisma que esdevé responsabilitat, a una visió de la veritat i de la bondat que es desplega com a bellesa. No podem deixar d’escoltar les paraules que ens va deixar el poeta Paul Celan: «Qui realment aprèn a veure s’acosta a l’invisible»[32].

Donat a Roma, a Sant Joan del Laterà, el 17 de juliol de l’any 2024, dotzè del meu pontificat.

FRANCESC

 

[1]R. Latourelle,veu «Literatura», aR. Latourelle– R. Fisichella, Diccionario de Teología Fundamental,San Pablo, Madrid 1992, 830.

[2]Cf. A. Spadaro, «J.M. Bergoglio, il “maestrillo” creativo. Intervista all’alunno Jorge Milia», a La Civiltà Cattolica 2014 I, 523-534.

[3]Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral sobre l’Església en el món contemporani Gaudium et spes62.

[4]K. Rahner, «El futuro del libroreligioso», a Nuovi saggi II, Roma 1968, 647.

[5]Cf.Exhortació apostòlica Evangelii gaudium 117.

[6]A. Spadaro, Svolta di respiro. Spiritualità della vita contemporanea,Milà, Vita e Pensiero 2010, 101.

[7]R. Latourelle, «Literatura», 832.

[8]Cf. SantJoan Pau II, Carta alsartistes(4 d’abril de 1999), n.6.

[9]ExhortacióapostòlicaEvangelii gaudium 89.

[10]Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral sobre l’Església en el món contemporani Gaudium et spes22.

[11]M. Proust, Por el camino de Swann: en busca del tiempo perdido, Madrid, Verbum 2020, 81.

[12]C.S. Lewis, Lettori e letture. Un esperimento di critica,Milà, Vita e Pensiero 1997, 165.

[13]Cf.J.L. Borges, Borges,Oral, Buenos Aires, Emecé 1979, 22.

[14]Sant Pau VI, Homilia, «Missa dels Artistes» a la Capella Sixtina, 7 de maig de 1964.

[15]T.S. Eliot, The Idea of a Christian Society, Londres 1946, 30.

[16]Conferència de premsa del Sant Pare Francesc durant el vol de tornada del viatge apostòlic a Tailàndia i Japó, 26 de novembre de 2019.

[17]Cf.A. Spadaro, La grazia della parola. Karl Rahnere la poesia,Milà, Jaca Book 2006.

[18]K. Rahner, «Sacerdote y poeta» a Escritos de teología III,Madrid, Taurus 1962, 331-354.

[19]Ibíd.,353, 354.

[20]Ibíd., 338.

[21]Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, n. 317.

[22]Cf.ibid., n. 335.

[23]Ibíd., n. 314.

[24]Cf.K. Rahner, «Sacerdote y poeta», 336.

[25]Cf.A. Spadaro, La pagina che illumina. Scrittura creativa come esercizio spirituale,Milà, Ares 2023, 46-47.

[26]M. Proust, En busca del tiempo perdido,Madrid, Verbum2020, 331.

[27]A. Spadaro, La pagina che illumina, 14.

[28]M. De Certeau,Il parlare angelico. Figure per una poetica della lingua (secoli XVI i XVII),Florència,Olschki 1989, 139-140.

[29]Cf.A. Spadaro, La pagina che illumina, 16.

[30]C.S. Lewis, Lettori e letture, 165.

[31]J. Cocteau – J. Maritain, Dialogo sulla fede,Florència, Passigli 1988, 56. Cf. A. Spadaro, La pagina che illumina, 11-12.

[32]P. Celan, Microlitos. Prosa póstuma inédita en español,Revista de Occidente, 392 (2014),139.