Grandesa i misèria de l’home formen la paradoxa que hi ha al centre de la reflexió i el missatge de Blaise Pascal, nascut fa quatre segles, el 19 de juny de 1623, a Clermont, a la zona central de França. Des de nen i durant tota la seva vida va cercar la veritat. Amb la raó va rastrejar els seus signes, especialment en els camps de les matemàtiques, la geometria, la física i la filosofia. Va fer descobriments extraordinaris des de molt jove, fins al punt d’assolir una fama considerable. Però no es va aturar aquí. En un segle de grans progressos en molts àmbits de la ciència, acompanyats d’un esperit d’escepticisme filosòfic i religiós creixent, Blaise Pascal es va mostrar com un infatigable cercador de la veritat, i com a tal va mantenir-se sempre “inquiet”, atret per nous i més amplis horitzons.
Precisament aquesta raó, tan aguda i alhora tan oberta, mai no va silenciar en ell la pregunta antiga i sempre nova que ressona en l’ànima humana: «Què és l’home, perquè us en recordeu? Què és un mortal, perquè li doneu autoritat?» (Sl 8,5). Aquesta pregunta està gravada en el cor de cada ésser humà, de tot temps i lloc, de tota civilització i llengua, de tota religió. «Què és l’home en la natura? ―es pregunta Pascal― Un res respecte a l’infinit, un tot respecte al no-res»[1]. I alhora l’interrogant està inclòs aquí, en aquest Salm, al cor d’aquesta història d’amor entre Déu i el seu poble, història complerta en la carn del “Fill de l’home” Jesucrist, que el Pare ens va lliurar fins a l’abandó per a coronar-lo de glòria i resplendor sobre tota criatura (cf. v. 6). Pascal mai no es va tancar a aquest interrogant, plantejat en un llenguatge tan diferent al matemàtic i geomètric.
A la base d’això, crec que puc reconèixer-hi una actitud de fons, que jo anomenaria “sorprenent obertura a la realitat”. Obertura a altres dimensions del coneixement i de l’existència, obertura als altres, obertura a la societat. Per exemple, va estar a l’origen de la creació, el 1661, a París, de la primera xarxa de transport públic de la història, les “Carrosses a cinc sols”. Si faig aquest subratllat al principi d’aquesta carta, és per a insistir en el fet que ni la seva conversió a Crist, a partir sobretot de la seva “Nit de foc” del 23 de novembre de 1654, ni el seu extraordinari esforç intel·lectual en defensa de la fe cristiana el van convertir en una persona aïllada de la seva època. Estava atent a les qüestions que en aquell temps eren més preocupants, així com a les necessitats materials de tots els qui componien la societat en què va viure.
L’obertura a la realitat va significar per a ell que no es tanqués als altres ni tan sols a l’hora de la darrera malaltia. D’aquella època, quan tenia trenta-nou anys, llegim les paraules següents, que expressen l’etapa final d’aquest camí evangèlic: «I si els metges diuen la veritat i Déu permet que surti d’aquesta malaltia, estic resolt a no tenir més ocupacions ni cap altra feina la resta dels meus dies que el servei als pobres»[2]. És commovedor constatar que, en els darrers dies de la seva vida, un pensador tan brillant com Blaise Pascal no veiés una urgència més gran que dedicar les seves energies a les obres de misericòrdia: «L’únic objecte de l’Escriptura és la caritat»[3].
Per això, en aquest quart centenari del seu naixement, m’alegra que la Providència em doni l’oportunitat de retre-li homenatge i de posar en evidència el que, en el seu pensament i en la seva vida, considero apropiat per a estimular els cristians del nostre temps i tots els nostres contemporanis de bona voluntat en la recerca de la veritable felicitat: «Tots els homes cerquen la manera de ser feliços. Això no té excepció, per molt diferents que siguin els mitjans que utilitzin, tots tendeixen a aquest fi»[4]. Quatre segles després del seu naixement, Pascal continua sent per a nosaltres el company de camí que acompanya la nostra recerca de la veritable felicitat i, segons el do de la fe, el nostre reconeixement humil i joiós del Senyor mort i ressuscitat.
Un enamorat de Crist que parla a tothom
Si Blaise Pascal és capaç de commoure a tothom, és perquè sobretot va parlar de la condició humana d’una manera admirable. Seria enganyós, però, veure-hi només un especialista en moral humana, per molt brillant que fos. El monument format pels seus Pensaments, algunes de les fórmules aïllades dels quals s’han fet cèlebres, no pot ser veritablement entès si s’ignora que Jesucrist i la Sagrada Escriptura en són alhora el centre i la clau. Si Pascal va començar a parlar de l’home i de Déu, va ser perquè havia arribat a la certesa que «no només no coneixem Déu més que per Jesucrist, sinó que no ens coneixem a nosaltres mateixos més que per Jesucrist; no coneixem la vida, la mort més que per Jesucrist. Fora de Jesucrist no sabem el que és la nostra vida, ni la nostra mort, ni Déu, ni nosaltres mateixos. D’aquesta sort, sense l’Escriptura, que només té Jesucrist per objecte, no coneixem res i només veiem foscor»[5]. Perquè pugui ser entesa per tothom, i no sigui considerada només com una pura afirmació doctrinal inaccessible als qui no comparteixen la fe de l’Església, ni com una devaluació de les legítimes competències de la intel·ligència natural, una afirmació tan extrema mereix ser clarificada.
Fe, amor i llibertat
Com a cristians, hem de mantenir-nos allunyats de la temptació de presentar la nostra fe com una certesa indiscutible que s’imposa a tothom. Pascal certament va tenir la preocupació de fer saber a tots els homes que «Déu i la veritat són inseparables»[6]. Però sabia que l’acte de creure és possible per la gràcia de Déu, rebuda en un cor lliure. Ell, que per la fe havia tingut la trobada personal amb el «Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob, no dels filòsofs i dels savis»[7], va reconèixer en Jesucrist «el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Aquesta és la raó per la que els proposo a tots els que vulguin continuar cercant la veritat ―una tasca que mai no s’acaba en aquesta vida― que escoltin Blaise Pascal, un home d’intel·ligència prodigiosa que va voler recordar-nos com fora de la perspectiva de l’amor no hi ha veritat que valgui la pena: «No fem un ídol amb la veritat mateixa, perquè la veritat sense la caritat no és Déu, i és la seva imatge i un ídol al qual no s’ha d’estimar ni adorar»[8].
D’aquesta manera, Pascal ens prevé contra les falses doctrines, les supersticions o el llibertinatge que allunyen a molts de nosaltres de la pau i l’alegria duradores d’Aquell que vol que escollim «la vida i la felicitat», i no «la mort i la desgràcia» (Dt 30,15). Però la tragèdia de la nostra vida és que a vegades no hi veiem bé i, per tant, escollim malament. En realitat, només podem assaborir la felicitat de l’Evangeli «si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la debilitat de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull»[9]. D’altra banda, «sense la saviesa del discerniment podem convertir-nos fàcilment en marionetes a mercè de les tendències del moment»[10]. Per això la intel·ligència i la fe viva de Blaise Pascal, qui volia demostrar que la religió cristiana és «venerable perquè ha conegut bé l’home» i «amable perquè promet el veritable bé»[11], poden ajudar-nos a travessar les foscors i les desgràcies d’aquest món.
Una ment científica excepcional
Quan la seva mare va morir el 1626, Blaise Pascal tenia tres anys. Étienne, el seu pare, jurista de renom, també era conegut per les seves notables aptituds científiques, particularment en matemàtiques i geometria. Decidint educar ell tot sol els seus tres fills, Jacqueline, Blaise i Gilberte, es va traslladar a París el 1632. Des de ben petit, Blaise va mostrar una ment excepcional i un alt nivell d’exigència en la recerca de la veritat, segons relata la seva germana Gilberte: «Des de la seva infància només podia decidir-se a acceptar el que li semblava evidentment cert; de manera que quan no se li donaven bones raons, ell mateix les buscava»[12]. Un dia, el pare va sorprendre el seu fill embrancat en investigacions de geometria i de seguida es va adonar que, sense saber que aquests teoremes existien als llibres amb altres noms, en Blaise, a l’edat de dotze anys, havia demostrat completament sol, traçant figures a terra, les trenta-dues primeres proposicions d’Euclides[13]. Gilberte recorda aleshores que el seu pare va quedar «espantat de la grandesa i de la força d’aquell talent»[14].
En els anys següents, Blaise Pascal faria créixer al màxim el seu immens talent, dedicant-li tota la seva força de treball. Des dels disset anys es relacionava amb els més grans científics de la seva època. Els descobriments i les publicacions se succeiren amb força rapidesa. El 1642, als dinou anys, va inventar una màquina d’aritmètica, antecessora de les nostres calculadores. Blaise Pascal és summament estimulant per a nosaltres perquè ens recorda la grandesa de la raó humana i ens convida a utilitzar-la per a desxifrar el món que ens envolta. L’esprit de géométrie, que és la capacitat de comprendre en detall el funcionament de les coses, li servirà al llarg de tota la seva vida, com assenyalava l’eminent teòleg Hans Urs von Balthasar: «Pascal és capaç […] d’assolir des dels plans propis de la geometria i de les ciències de la naturalesa, la precisió molt diferent i pròpia del pla de l’existència en general i de la vida cristiana en particular»[15]. Aquesta pràctica confiada de la raó natural, que el feia solidari amb tots els seus germans a la recerca de la veritat, li permetrà reconèixer els límits de la intel·ligència mateixa i, alhora, obrir-se a les raons sobrenaturals de la Revelació, segons una lògica de la paradoxa que és la seva peculiaritat filosòfica i l’encant literari dels seus Pensaments: «Li ha costat tant a l’Església demostrar que Jesucrist era home contra aquells que ho negaven, com demostrar que era Déu; i les possibilitats eren igualment grans»[16].
Els filòsofs
Molts dels escrits de Pascal són, en gran mesura, filosòfics. En particular els seus Pensaments, aquest conjunt de fragments publicats pòstumament, que són les notes o esborranys d’un filòsof impulsat per un projecte teològic, la coherència i l’ordre originals del qual els investigadors s’esforcen en reconstituir, no sense variacions. L’amor apassionat per Crist i el servei als pobres, que he citat al principi, no eren només el signe d’una ruptura en l’esperit d’aquest deixeble audaç, sinó el d’un aprofundiment vers la radicalitat evangèlica, una progressió vers la veritat viva del Senyor, amb l’ajuda de la gràcia. Ell, que tenia la certesa sobrenatural de la fe i que la veia tan d’acord amb la raó, encara que infinitament superior a ella, volia portar la discussió el més lluny possible amb els qui no compartien la seva fe, perquè a «aquells que no la tenen, nosaltres només podem donar-los-la per raonament, en espera que Déu els la doni per sentiment del cor»[17]. Una evangelització plena de respecte i paciència, que la nostra generació faria bé d’imitar.
Per a comprendre plenament el discurs de Pascal sobre el cristianisme és necessari, per tant, estar atents a la seva filosofia. Ell admirava la saviesa dels antics filòsofs grecs, capaços de senzillesa i de tranquil·litat en el seu art del bon viure, com a membres d’una polis: «No ens imaginem Plató i Aristòtil més amb grans togues de mestres. Eren gent senzilla com els altres, que es divertien amb els seus amics. I quan es van divertir fent les seves Lleis i les seves Política [és a dir, les grans obres filosòfiques que són Les Lleis (de Plató) i La Política (d’Aristòtil)], ho van fer com qui juga. Era la part menys filòsofa i menys seriosa de la seva vida, ja que la més filòsofa era viure simplement i tranquil·lament»[18]. Malgrat la seva grandesa i la seva utilitat, Pascal, però, distingeix els límits d’aquests filòsofs: l’estoicisme condueix a l’orgull[19], l’escepticisme, a la desesperació[20]. La raó humana és sens cap mena de dubte una meravella de la creació, que diferencia l’home de totes les altres criatures, perquè «l’home és només una canya, la més dèbil de la naturalesa, però és una canya que pensa»[21]. Entenem llavors que els límits dels filòsofs seran simplement els límits de la raó creada. Per molt que Demòcrit digués: «Parlaré de tot»[22], la raó per si sola no pot resoldre els interrogants més elevats i urgents. Quin és, en efecte, tant en l’època de Pascal com avui, el tema que més ens importa? És el del sentit ple del nostre destí, de la nostra vida i de la nostra esperança, el d’una felicitat que no està prohibit concebre com a eterna, però que només Déu està autoritzat a concedir: «Res no és tan important per a l’home com el seu estat; res no li inspira tant temor com l’eternitat»[23].
Al meditar sobre els Pensaments de Pascal trobem, en certa manera, aquest principi fonamental: «La realitat és superior a la idea», ja que Pascal ens ensenya a allunyar-nos de les «diverses formes d’ocultar la realitat», des dels «purismes angèlics» fins als «intel·lectualismes sense saviesa»[24]. No hi ha res més perillós que un pensament desencarnat: «El qui vol fer l’àngel, fa la bèstia»[25]. I les ideologies mortíferes que continuem patint en els àmbits econòmic, social, antropològic i moral mantenen els qui les segueixen dins de bombolles de creença on la idea ha reemplaçat la realitat.
La condició humana
La filosofia de Pascal, plena de paradoxes, és el resultat d’una mirada tan humil com lúcida, que pretén arribar a «la realitat il·luminada pel raonament»[26]. Parteix de la constatació que l’home és un estrany per a si mateix, gran i miserable. Gran per la seva raó, per la seva capacitat de dominar les seves passions, gran fins i tot «perquè se sap miserable»[27]. En concret, aspira a quelcom més que a satisfer els seus instints o resistir-s’hi, «perquè el que és naturalesa en els animals ho anomenem misèria en l’home»[28]. Hi ha una desproporció insuportable, per una part, entre la nostra voluntat infinita de ser feliços i de conèixer la veritat; i, per l’altra, la nostra raó limitada i la nostra debilitat física, que condueix a la mort. Perquè la força de Pascal també està en el seu realisme implacable: «No cal tenir una ànima molt elevada per a comprendre que no hi ha aquí satisfaccions veritables i sòlides, que tots els nostres plaers no són més que vanitat, que els nostres mals són infinits, i que, finalment, la mort, que ens amenaça a cada instant, ha de posar-nos infal·liblement, en pocs anys, en l’horrible necessitat de ser eternament aniquilats o desgraciats. No hi ha res més real que això, ni més terrible. Fem-nos els valents tant com vulguem: heus ací el final que espera a la vida més bella del món»[29]. En aquesta condició tràgica, s’entén que l’home no pugui romandre sol en si mateix, ja que la seva misèria i la incertesa del seu destí són insoportables. Per tant, necessita distreure’s, cosa que Pascal reconeix de bon grat: «D’aquí ve que als homes els agradi tant el bullici i el moviment»[30]. Perquè si l’home no gaudeix de la seva condició ―i tots sabem molt bé com distreure’ns amb la feina, l’oci, les relacions familiars o les amistats, però també, per desgràcia, amb els vicis als que ens condueixen certes passions―, la seva humanitat «s’adona de la seva nul·litat, el seu abandó, la seva insuficiència, la seva dependència, la seva impotència, el seu buit. Al moment sortiran del fons de la seva ànima el tedi, la negror, la tristesa, la pena, el despit, la desesperació»[31]. I, no obstant això, la diversió no apaivaga ni satisfà el nostre gran desig de vida i felicitat. Això tots ho sabem bé.
Va ser aleshores quan Pascal va plantejar la seva gran hipòtesi: «Què és doncs el que ens diu aquesta avidesa i aquesta impotència, sinó que va haver-hi antany en l’home una veritable felicitat, de la qual no li queda ara res més que el senyal i l’empremta buida, i que tracta inútilment d’omplir amb tot el que l’envolta, cercant coses absents i les ajudes que no obté de les presents, però del que són totes incapaces, perquè aquest abisme infinit només pot ser omplert per un objecte infinit i immutable, és a dir, pel mateix Déu?»[32]. Si l’home és com un «rei destronat»[33], que només vol recuperar la grandesa perduda i, tanmateix, és incapaç de fer-ho, aleshores què és? «Quina quimera és, doncs, l’home?, quina novetat, quin monstre, quin caos, quin munt de contradiccions, quin prodigi? Jutge de totes les coses, indefens cuc de la terra, dipositari de la veritat, claveguera d’incertesa i d’error, glòria i rebuig de l’univers. Qui desembolicarà aquest embolic?»[34]. Pascal, com a filòsof, veu clarament que «a mesura que tenim més llums descobrim més grandesa i més baixesa en l’home»[35], però que aquests oposats són irreconciliables. Perquè la raó humana no pot harmonitzar-los, ni resoldre l’enigma.
Per això Pascal assenyala que si Déu existeix i si l’home ha rebut una revelació divina ―com afirmen moltes religions―, i si aquesta revelació és veritable, aquí ha de trobar-se la resposta que l’home espera per a resoldre les contradiccions que el torturen: «Les grandeses i les misèries de l’home són tan visibles que cal necessàriament que la veritable religió ens ensenyi que hi ha algun gran principi de grandesa en l’home i que hi ha un gran principi de misèria. A més, cal que ens expliqui aquestes sorprenents contradiccions»[36]. Després d’estudiar les grans religions, Pascal va arribar a la conclusió que «cap manera de pensar ni cap manera d’obrar poden oferir un camí de salvació», si no és «mitjançant el criteri superior de la veritat de la irradiació de la gràcia en l’ànima»[37]. «És en va, oh homes ―va escriure Pascal imaginant el que el Déu veritable podria dir-nos― que cerqueu en vosaltres mateixos els remeis per a les vostres misèries. Totes les vostres llums només poden arribar a conèixer que no és en vosaltres mateixos on trobareu ni la veritat ni el bé. Els filòsofs us ho han promès i no han pogut fer-ho. No saben ni quina és la vostra veritable felicitat ni quina és la vostra veritable condició»[38].
Arribat a aquest punt, Pascal, que ha escodrinyat amb la increïble força de la seva intel·ligència la condició humana, la Sagrada Escriptura i fins i tot la tradició de l’Església, pretén proposar-se amb la senzillesa de l’esperit d’infància com a humil testimoni de l’Evangeli; és aquest cristià que vol parlar de Jesucrist als qui s’afanyen a declarar que no hi ha cap raó sòlida per a creure en les veritats del cristianisme. Pascal, al contrari, sap per experiència que el que diu la Revelació no només no s’oposa a les exigències de la raó, sinó que aporta la resposta inaudita a la qual cap filosofia no hauria pogut arribar per si mateixa.
Conversió: la visita del Senyor
El 23 de novembre de 1654, Pascal va viure una experiència molt forta, que es coneix fins avui com la seva “Nit de foc”. Aquesta experiència mística, que li va fer vessar llàgrimes d’alegria, va ser per a ell tan intensa i decisiva que la va anotar en un tros de paper datat amb precisió, el “Memorial”, que havia cosit al folre del seu abric, i que va ser descobert després de la seva mort. Encara que és impossible saber exactament quina és la naturalesa del que va passar en l’ànima de Pascal aquella nit, sembla que es va tractar d’una trobada de la qual ell mateix va reconèixer l’analogia amb aquella que va ser fonamental per a tota la història de la revelació i de la salvació, i que Moisès va viure davant la bardissa ardent (cf. Ex 3). La paraula «foc»[39], amb la qual Pascal va voler encapçalar el “Memorial”, ens convida, en definitiva, a proposar aquesta interpretació. El paral·lelisme sembla haver estat indicat pel mateix Pascal que, immediatament després de l’evocació del foc, va reprendre el títol que el Senyor es va donar a si mateix davant Moisès: «Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob» (Ex 3,6.15), afegint, «no dels filòsofs i dels savis. Certesa, certesa, sentiment, alegria, pau. Déu de Jesucrist».
Sí, el nostre Déu és alegria, i Blaise Pascal ho testimonia a tota l’Església i a tot el qui cerca Déu: «No és el Déu abstracte o el Déu còsmic, no. És el Déu d’una persona, d’una crida, el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, el Déu que és certesa, que és sentiment, que és alegria»[40]. Aquell encontre, que va confirmar a Pascal la «grandesa de l’ànima humana», el va omplir d’aquesta alegria viva i inesgotable: «Alegria, alegria, alegria, llàgrimes d’alegria». I aquesta alegria divina es va convertir per a Pascal en el lloc de la confessió i la pregària: «Jesucrist. M’he separat d’ell, he fugit d’ell, l’he renegat, l’he crucificat. Que mai més no sigui separat d’ell!»[41]. És l’experiència de l’amor d’aquest Déu personal, Jesucrist, que ha format part de la nostra història i participa constantment en la nostra vida, la que porta Pascal pel camí de la conversió profunda i, per tant, a la «renúncia total i dolça»[42], viscuda en l’amor, a l’«home vell, que es va destruint rere els desigs seductors» (Ef 4,22).
Com recordava sant Joan Pau II a la seva Encíclica sobre la relació entre fe i raó, filòsofs com Blaise Pascal es van distingir pel seu rebuig a tota presumpció, així com per la seva elecció d’una postura feta tant d’humilitat com de valentia. Van experimentar que «la fe allibera la raó de la presumpció»[43]. Abans de la nit del 23 de novembre de 1654, això és clar, Pascal «no té cap dubte de l’existència de Déu. Sap també que aquest Déu és el bé suprem; el que li falta i el que espera no és un coneixement sinó un poder, no és una veritat sinó una força»[44]. Ara bé, aquesta força li ve donada per la gràcia; se sent atret, amb certesa i alegria, per Jesucrist: «Només coneixem Déu per Jesucrist, sense aquest mediador se suprimeix tota comunicació amb Déu»[45]. Descobrir Jesucrist és descobrir el Salvador i l’Alliberador que jo necessito: «Aquest Déu que no és més que el reparador de les nostres misèries. Per això no podem conèixer bé Déu més que coneixent les nostres iniquitats»[46]. Com tota autèntica conversió, la conversió de Blaise Pascal es duu a terme en la humilitat, que ens allibera «de la nostra consciència aïllada i de l’autorreferencialitat»[47].
La intel·ligència immensa i inquieta de Blaise Pascal, plena de pau i alegria davant la revelació de Jesucrist, ens convida, segons el “mètode del cor”[48], a caminar amb seguretat enllumenats per «aquestes llums celestes»[49]. Perquè, si el nostre Déu és un “Déu que s’amaga” (cf. Is 45,15), és perquè Ell «ha volgut amagar-se»[50], de manera que la nostra raó, il·luminada per la gràcia, mai no haurà acabat de descobrir-lo. És, doncs, per la il·luminació de la gràcia que podem conèixer-lo. Però la llibertat de l’home s’ha d’obrir; i un cop més Jesús ens consola: «No em cercaries si no m’haguessis trobat»[51].
L’ordre del cor i les seves raons per a creure
En paraules de Benet XVI, «la tradició catòlica, des de l’inici, ha rebutjat l’anomenat fideisme, que és la voluntat de creure contra la raó»[52]. En aquesta línia, Pascal està profundament aferrat a «la raonabilitat de la fe en Déu»[53], no només perquè «la ment no pot ser forçada a creure el que ella sap que és fals»[54], sinó perquè, «si ofenem els principis de la raó, la nostra religió serà absurda i ridícula»[55]. Però, si la fe és raonable, també és un do de Déu i no pot imposar-se: «No es demostra que haguem de ser estimats sotmetent a mètode les causes de l’amor; seria ridícul»[56], assenyala Pascal amb la finor del seu humor, establint un paral·lelisme entre l’amor humà i la forma en què Déu se’ns manifesta. Res més que l’amor, «que es proposa però no s’imposa — l’amor de Déu no s’imposa mai»[57]. Jesús va donar testimoni de la veritat (cf. Jn 18,37) però «no va voler imposar-la per la força als qui el contradeien»[58]. Aquesta és la raó per la qual «hi ha llum suficient per a aquells que només desitgen veure-hi, i força foscor per a aquells que tenen una disposició contrària»[59].
I després arriba a afirmar que «la fe és diferent de la prova. Aquesta és humana, i aquella és un do de Déu»[60]. Per tant, és impossible creure «si Déu no inclina el nostre cor»[61]. Encara que la fe sigui d’un ordre superior a la raó, això no significa certament que s’hi oposi, sinó que la supera infinitament. Llegir, doncs, l’obra de Pascal no és, abans que res, descobrir la raó que il·lumina la fe; és posar-se a l’escola d’un cristià amb una racionalitat fora del comú, que millor va saber donar compte d’un ordre establert pel do de Déu superior a la raó: «La distància infinita entre els cossos i els esperits representa la distància, infinitament més infinita, entre els esperits i la caritat, perquè aquesta és sobrenatural»[62]. Científic expert en geometria, és a dir, en la ciència dels cossos en l’espai, i geòmetra expert en filosofia, és a dir, en la ciència de les ments en la història, Blaise Pascal, il·luminat per la gràcia de la fe, va poder així transcriure la totalitat de la seva experiència: «De tots els cossos junts no sabríem fer sorgir un petit pensament. Això és impossible i d’un ordre diferent. De tots els cossos i els esperits no se sabria treure un impuls de veritable caritat; això és impossible i d’un ordre diferent, sobrenatural»[63].
Ni la intel·ligència geomètrica ni el raonament filosòfic permeten a l’home arribar tot sol a una «visió clara» del món i de si mateix. El qui està ocupat en els detalls dels seus càlculs no té l’avantatge de la visió de conjunt que li permet “veure tots els principis”. Això és el resultat de la «intel·ligència intuïtiva», els mèrits de la qual també lloa Pascal, perquè quan se cerca captar la realitat «cal veure la cosa de cop, d’una sola mirada»[64]. Aquesta intel·ligència intuïtiva està connectada amb el que Pascal anomena el “cor”: «Coneixem la veritat, no només per la raó, sinó també pel cor. D’aquesta última manera és com coneixem els primers principis i és en va que el raonament, que no hi té cap part, tracti de combatre’ls»[65]. Ara bé, les veritats divines, com el fet que el Déu que ens va fer és amor, que és Pare, Fill i Esperit Sant, que es va encarnar en Jesucrist, que va morir i va ressuscitar per a la nostra salvació, no es poden demostrar per la raó, però poden ser conegudes per la certesa de la fe, i passen aleshores del cor espiritual a la ment racional, que les reconeix com a veritables i pot alhora exposar-les: «Aquesta és la raó per la qual a aquells als qui Déu ha donat la religió per sentiment de cor són benaurats i estan molt legítimament convençuts»[66].
Pascal mai no es va resignar a que alguns dels seus germans en humanitat no només no coneguessin Jesucrist, sinó que desdenyessin prendre’s seriosament l’Evangeli, per mandra o a causa de les seves passions. Ja que és en Jesucrist on es juga la seva vida. «La immortalitat de l’ànima és una cosa que ens importa tant, que ens interessa tan profundament, que cal haver perdut tot sentiment perquè ens sigui indiferent saber en què consisteix. […] I és per això que, en aquells qui no n’estan convençuts, estableixo una gran diferència entre els qui s’afanyen amb totes les seves forces per conèixer-lo, i els qui viuen sense preocupar-se ni pensar-hi»[67]. Nosaltres mateixos tenim consciència que sovint cerquem fugir de la mort, o dominar-la, pensant que podem «allunyar el pensament de la nostra finitud» o «treure-li el seu poder a la mort i foragitar la por. Però la fe cristiana no és una forma d’exorcitzar la por de la mort, sinó que ens ajuda a afrontar-la. Abans o després tots ens en anirem per aquesta porta. […] La veritable llum que il·lumina el misteri de la mort ve de la resurrecció de Crist»[68]. Només la gràcia de Déu li permet al cor humà accedir a l’ordre del coneixement diví, a la caritat. Això va portar a un important comentarista contemporani de Pascal a escriure que «el pensament només pot ser cristià si té accés a allò que Jesucrist posa en pràctica, la caritat»[69].
Pascal, la controvèrsia i la caritat
Abans de concloure, cal esmentar la relació de Pascal amb el jansenisme. Una de les seves germanes, Jacqueline, havia entrat a la vida religiosa a Port-Royal, en una congregació la teologia de la qual estava fortament influenciada per Cornelius Jansen, conegut com a Janseni, que havia escrit un tractat, l’Augustinus, publicat el 1640. Després de la seva “Nit de foc”, Pascal va anar a fer un recés a l’abadia de Port-Royal, el gener de 1655. Però, els mesos següents, una important i ja antiga controvèrsia que oposava els jesuïtes als “jansenistas”, que professaven les idees de l’Augustinus, va tornar a aparèixer a la Sorbona, la universitat de París. La controvèrsia tractava principalment sobre la qüestió de la gràcia de Déu i sobre la relació de la gràcia amb la naturalesa humana, en particular amb el seu lliure albir. Pascal, encara que no pertanyia a la congregació de Port-Royal, i no era un home de partit —«no soc de Port-Royal […], estic sol»[70], va escriure― fou encarregat pels jansenistes, especialment pels seus grans dots de retòrica, perquè els defensés. Així ho va fer el 1656 i el 1657, publicant una sèrie de divuit cartes, anomenades Provincials.
Pascal reconeixia que diverses proposicions, anomenades “jansenistes”, eren efectivament contràries a la fe[71], però negava que estiguessin presents a l’Augustinus i fossin seguides pels membres de Port-Royal. Tot i això, algunes de les seves afirmacions, com per exemple sobre la predestinació, preses de la teologia de l’últim sant Agustí, les fórmules de les quals havien estat esmolades per Janseni, no semblen correctes. Cal entendre, però, que igual que sant Agustí havia tractat de combatre els pelagians al segle V, que afirmaven que l’home pot, per les seves pròpies forces i sense la gràcia de Déu, fer el bé i salvar-se, Pascal pensava sincerament estar atacant aleshores el pelagianisme o semipelagianisme, que creia identificar en les doctrines seguides pels jesuïtes molinistes, anomenats així pel teòleg Luis de Molina, mort el 1600 però la influència del qual seguia molt viva a mitjans del segle XVII. Reconeguem-li la franquesa i la sinceritat de les seves intencions.
Aquesta carta no és certament el lloc per a tornar a obrir la qüestió. No obstant això, la justa advertència en les posicions de Pascal segueix sent vàlida per al nostre temps: el «neo-pelagianisme»[72], que faria deprendre-ho tot «de l’esforç humà encarrilat per normes i estructures eclesials»[73], és reconeixible pel fet que «ens intoxica amb la presumpció d’una salvació guanyada amb les nostres forces»[74]. Cal afirmar ara que l’última posició de Pascal sobre la gràcia, i en particular sobre el fet que Déu «vol que tots se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4), al final de la seva vida es va expressar en termes perfectament catòlics[75].
Com esmentava al principi, Blaise Pascal, al final de la seva curta però extraordinàriament rica i fecunda vida, havia posat en primer lloc l’amor als seus germans. Se sentia i se sabia membre d’un únic cos, perquè «Déu, havent creat el cel i la terra que no senten la felicitat de la seva existència, va voler crear éssers que la coneguessin i que componguessin un cos de membres pensants»[76]. Pascal, com a fidel laic, va experimentar l’alegria de l’Evangeli, l’Esperit del qual vol fecundar i guarir «totes les dimensions de l’home» i reunir «tots els homes a la taula del Regne»[77]. Quan va compondre, el 1659, la seva magnífica Pregària per a demanar a Déu el bon ús de les malalties, Pascal era un home pacificat, que ja no es dedicava a la polèmica, ni tampoc a l’apologètica. Estant molt malalt i a punt de morir, va demanar combregar, però no li fou possible immediatament. Aleshores va pregar a la seva germana: «Ja que no puc combregar amb el cap [Jesucrist], voldria combregar amb els membres»[78]. I «tenia un gran desig de morir en la companyia dels pobres»[79]. Es va dir d’ell, poc abans del seu últim alè, el 19 d’agost de 1662, que moria «amb la senzillesa d’un infant»[80]. Després de rebre els sagraments, les seves últimes paraules van ser: «Que Déu no m’abandoni mai!»[81].
Que la seva obra lluminosa i els exemples de la seva vida, tan profundament submergida en Jesucrist, ens puguin ajudar a seguir fins al final el camí de la veritat, la conversió i la caritat. Perquè la vida d’un home és molt breu: «Eternament joiós per un dia de patiment a la terra»[82].
Roma, Sant Joan del Laterà, 19 de juny de 2023
FRANCESC
________________________________________________________________________________
[1] Pensaments, Laf. 199. Per a l’edició espanyola dels escrits de Pascal es fa referència a Pensamientos, opúsculos, cartas a Blaise Pascal, Madrid 2012, utilitzant per als Pensaments la numeració de l’edició francesa Lafuma.
[2] G. Périer, Vida de Monsieur Pascal, a Blaise Pascal, Madrid 2012, 872.
[3] B. Pascal, Pensaments, Laf. 270.
[4] Ibíd., Laf. 148.
[5] Ibíd., Laf. 417.
[6] Íd., Conversa amb Monsieur de Saci, a Blaise Pascal, Madrid 2012, 884.
[7] Íd., Pensaments, “Memorial”, Laf. 913.
[8] Ibíd., Laf. 926.
[9] Exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 de març de 2018), 65: AAS 110 (2018), 1129.
[10] Ibíd., 167: AAS 110 (2018), 1158.
[11] Pensaments, Laf. 12.
[12] G. Périer, Vida de Monsieur Pascal, op. cit., 841.
[13] Cf. ibíd., 842.
[14] Ibíd.
[15] “Pascal”, a Gloria. Una estética teológica. Estilos Laicales, Madrid 1995, 191.
[16] Pensaments, Laf. 307.
[17] Ibíd., Laf. 110.
[18] Ibíd., Laf. 533.
[19] Conversa amb Monsieur de Saci, op. cit., 891.
[20] Cf. Pensaments, Laf. 208.
[21] Ibíd.,Laf. 200.
[22] Ibíd.,Laf. 199.
[23] Ibíd.,Laf. 427.
[24] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 231: AAS 105 (2013), 1114.
[25] Pensaments, Laf. 678.
[26] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 232: AAS 105 (2013), 1114.
[27] Pensaments, Laf. 114.
[28] Ibíd., Laf. 117.
[29] Ibíd., Laf. 427.
[30] Ibíd., Laf. 136.
[31] Ibíd., Laf. 622.
[32] Ibíd., Laf. 148.
[33] Ibíd., Laf. 116.
[34] Ibíd., Laf. 131.
[35] Ibíd., Laf. 613.
[36] Ibíd., Laf. 149.
[37] H.U. von Balthasar, “Pascal”, a Glòria. Una estètica teològica. Estils Laicals, Madrid 1995, 194.
[38] Pensaments, Laf. 149.
[39] Ibíd., Laf. 913.
[40] Catequesi (3 de juny de 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (5 de juny de 2020), p. 12.
[41] Pensaments, Laf. 913.
[42] Ibíd.
[43] Carta enc. Fides et ratio (14 de setembre de 1998), 76: AAS 91 (1999), 64.
[44] Cf. H. Gouhier, Blaise Pascal. Commentaires, París 1971, 44-45.
[45] Pensaments, Laf. 189.
[46] Ibíd.
[47] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 8: AAS 105 (2013), 1022.
[48] Cf. Pensaments, Laf. 298.
[49] Ibíd., Laf. 208.
[50] Ibíd., Laf. 242.
[51] Ibíd., Laf. 919.
[52] Catequesi (21 de novembre de 2012): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (25 de novembre de 2012), p. 12.
[53] Ibíd.
[54] Conversa amb Monsieur de Saci, op. cit., 881.
[55] Pensaments, Laf. 173.
[56] Ibíd., Laf. 298.
[57] Homilia en la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el Món (20 de novembre de 2022): L’Osservatore Romano (21 de novembre de 2022), p. 3.
[58] Concili Ecumènic Vaticà II, Decl. Dignitatis humanae (7 de desembre de 1965), 11: AAS 58 (1966), 937.
[59] Pensaments, Laf. 149.
[60] Ibíd.,Laf. 7.
[61] Ibíd.,Laf. 380.
[62] Ibíd.,Laf. 308.
[63] Ibíd.
[64] Ibíd., Laf. 512.
[65] Ibíd., Laf. 110.
[66] Ibíd.
[67] Ibíd.,Laf. 427.
[68] Catequesi (9 de febrer de 2022): L’Osservatore Romano (10 de febrero de 2022), p. 3.
[69] Cf. J.-L. Marion, La Métaphysique et après, París 2023, 356.
[70] Dissetena carta provincial, op. cit., 206.
[71] Cf. B. Neveu, L’erreur et son juge: remarques sur les censures doctrinales à l’époque moderne, Naples 1993.
[72] Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta Placuit Deo (22 de febrer de 2018); Exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 de març de 2018), 57-59: AAS 110 (2018), 1127-1128.
[73] Exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 de març de 2018), 59: AAS 110 (2018), 1128.
[74] Carta ap. Desiderio desideravi (29 de juny de 2022), 20: L’Osservatore Romano (30 de juny de 2022), p. 9.
[75] Cf. B. Pascal, Œuvres complètes, éd par L. Lafuma, París 1963, fr. 931, p. 623. Al començament d’aquest fragment hi ha, tatxada, aquesta frase: «Estimo tots els homes com a germans meus perquè tots estan redimits».
[76] Pensaments, Laf. 360.
[77] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 237: AAS 105 (2013), 1116.
[78] G. Perier, Vida de Monsieur Pascal, op. cit., 873.
[79] Ibíd., 874.
[80] Ibíd., 871.
[81] Ibíd., 875.
[82] Pensaments, “Memorial”, Laf. 913.