El confinament m’ha permès molts moments de reflexió i de meditació, mes que no ps en la vida agitada de la normalitat. Molts, molts moments de donar gràcies per la salut, per la companyia, pels recursos materials de què disposem, per acceptar amb ressignació els sotracts que se’ns van presentant, perquè acceptar-los amb alegria potser fóra demanar massa. Si em permeteu un símil, encara que siguin molt bonic els documentals de fauna salvatge, recòrrer la sabana i veure la fauna in situ, és molt millor. Així és com sento jo la diferència entre viure l’Eucaristía per televisió o viure-la presencialment.
El retorn a l’església, a l’edifici vull dir, significa la presència del sagrari, la presència física de Jesús. La comunitat, els germans, compartim la celebració ben separats, això si, els uns dels altres, amb la veu amortida per les mascaretes… però és l’unió espiritual el que compta, i la certessa que “on hi hagi dues o més persones reunides en nom meu, jo sóc enmig d’ells”.
