La Càtedra de Pensament Cristià del nostre Bisbat, que dirigeix el Dr. Francesc Torralba, en la seva 19ª edició del passat mes de maig, va tractar una temàtica ben actual: “Cap a una societat de la cura” amb l’ajut de tres bons ponents: Javier de la Torre, de la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid), Ester Busquets, de la Universitat de Vic, i el mateix Francesc Torralba, de la Universitat Ramon Llull.
Els interrogants eren de gruix: què significa tenir cura, i en concret tenir cura del món, dels altres i d’un mateix? Per al Dr. Javier de la Torre, el nostre planeta viu un moment de gran desgast: pèrdua de la biodiversitat, canvi climàtic, acidificació dels oceans, desforestació, i cal afegir-hi també les guerres i el seu impacte en l’àmbit mediambiental. La cura del món és imprescindible, i cal portar-la a terme no des de la distància de la teoria, sinó des del concret, des de la proximitat de la vida real concreta. Quins canvis d’hàbits personals i comunitaris caldrà fer, que ens portin a consumir menys i a respectar la casa comuna. En aquest sentit va presentar l’encíclica “Laudato Si” del Papa Francesc, i va defensar una bioètica global, recuperant la responsabilitat social, personal i política per cuidar el planeta, ja que no hi pot haver cura del món sense cura social, sense cuidar les relacions personals, familiars i amb la societat.
La Dra. Ester Busquets va presentar la cura dels altres a partir de quatre eixos fonamentals: la vulnerabilitat de les persones, la cura dels altres, la necessitat de la continuïtat en la cura i la millora del que ja fem actualment per cuidar els altres. La pandèmia dels darrers dos anys ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat i fragilitat, i com necessitem la cura dels altres. La vida es fràgil perquè estem oberts a les ferides de la violència, la pobresa, la malaltia i la mort. Moltes vegades, però, la cultura actual no les accepta i les amaga sota l’autosuficiència del jo. La resposta a la vulnerabilitat és l’amor que ens obliga a donar resposta a les necessitats dels qui ens rodegen, no només dels més pròxims, sinó de tothom. En aquest sentit, va parlar de Tolstoi i de la paràbola del “Bon Samarità”, per aprofundir en la preocupació per l’altre, i la vinculació amb el desconegut. Un vincle que no és només momentani sinó que perdura en el temps, ja que la cura autèntica implica continuïtat. I denuncià allò que frena la cura dels altres: l’individualisme, l’animalisme exacerbat, l’econocentrisme. L’antídot serà la fraternitat que ens dignifica com a societat.
La tercera reflexió, del Dr. Francesc Torralba, va distingir la cura d’un mateix del narcisisme. Tenir cura d’un mateix inclou dues dimensions: cos i ànima. Sovint es redueix el tenir cura, al cos. Però és més important cuidar la nostra dimensió espiritual, l’ànima. La cura de l’ànima per Torralba, inclou tres elements fonamentals: l’ús de la paraula quan serveix per a expressar-nos i fer bé als altres; la comunitat, que no s’identifica amb la massa, sinó que són els vincles afectius entre les persones i que ens ajuda a sortir de l’egoisme; i el perdó, que és l’antídot contra dues malalties de l’ànima com són el ressentiment i el rancor.
La pandèmia ha posat de manifest de manera evident la vulnerabilitat de la condició humana, de les institucions i del sistema. Hem pres consciència de la nostra fragilitat i de la rellevància que té l’ètica de la cura per a la nostra subsistència i per a la de les generacions futures. Cal que tinguem cura del nostre ésser, de la naturalesa, de les institucions, del món, dels nostres vincles i dels valors que fonamenten la vida en pau i harmonia. Tenir cura és vetllar i protegir la realitat: és una forma concreta d’estimar.
