Fa tres mesos, el Papa Francesc va dir solemnement a Cartagena d’Índies (Colòmbia): “La historia ens demana assumir un compromís definitiu en defensa dels drets humans, aquí, a Cartagena d’Índies, lloc que vostès han triat com a seu nacional de la seva tutela… Si Colòmbia vol una pau estable i duradora, ha de donar urgentment un pas en aquesta direcció, que és aquella del bé comú, de l’equitat, de la justícia, del respecte de la naturalesa humana i de les seves exigències”. Val per a tot el món aquest programa, i avui podríem renovar aquest compromís, ja que avui, dia 10 de desembre, s’escau, precisament, el Dia Internacional dels Drets Humans. Fou aquest dia del 1948, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un document amb un Preàmbul i 30 Articles amb els drets de caràcter religiós, civil, polític, social, econòmic i cultural, on se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. Avui dia ja s’han convertit en llei internacional i estan incorporats, per exemple, a la legislació fonamental espanyola i andorrana, que els tenen com una de les fonts del seu dret. Es tracta d’un document d’obligat compliment per tots els estats membres de la comunitat internacional, però el gran repte és si s’estan complint en la pràctica. Per tal de vigilar-ho, l’any 2006 es va crear en el sí de les Nacions Unides un organisme especial anomenat “Consell de Drets Humans de les Nacions Unides”. La Declaració és el document traduït a més idiomes del món, només superat pel llibre de la Bíblia.
Sense anar a l’evolució i formulació del dret natural ja des de l’Edat Mitjana i Moderna, es pot dir que l’actual Declaració té uns precedents com la Bill of Rights o carta de drets que va adoptar el Parlament d’Anglaterra (1689), la declaració de drets de la constitució dels Estats Units (Bill of Rights de 1787) i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que va adoptar el 1789 l’Assemblea Nacional Constituent francesa. I resumint la seva adopció i acceptació en l’Església podríem dir que és Joan XXIII qui, a la seva famosa encíclica “Pacem in Terris”, assumeix la llibertat de consciència i fa possible l’acceptació eclesial dels drets humans, que després trobarà el seu lloc al magisteri del Concili Vaticà II, Pau VIè., Joan Pau II i Benet XVI, fins arribar a la resumida contundència del Papa Francesc.
El Catecisme de l’Església Catòlica ensenya: “El bé comú inclou tres elements essencials: el respecte i la promoció dels drets fonamentals de la persona; la prosperitat o el desenvolupament dels béns espirituals o temporals de la societat; la pau i la seguretat del grup i dels seus membres” (CEC n. 1.925). I el Papa Joan XXIII ensenyava: “En l’època actual es considera que el bé comú consisteix principalment en la defensa dels drets i deures de la persona humana. D’aquí que la missió principal dels homes de govern hagi de tendir a dues coses: d’una banda, reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquests drets; d’una altra, facilitar a cada ciutadà el compliment dels seus respectius deures. Tutelar el camp intangible dels drets de la persona humana i fer-li suportable el compliment dels seus deures ha de ser ofici essencial de tot ens públic” (Pacem in Terris 60). Us convido a fer nostre el programa d’acció social basat en el compromís definitiu en defensa dels drets humans, element essencial avui de la Doctrina Social de l’Església.