1. En primer lloc, hi ha la invitació a fixar-nos, a vetllar, a estar atents, perquè tenim una responsabilitat envers els nostres germans. És el que demana també l’autor de la carta quan convida a «fixar la nostra mirada en Jesús», l’Apòstol i Summe Sacerdot de la nostra fe (He 3,1). «Invita -diu el Papa- a fixar la mirada en l’altre, sobretot en Jesús, i a estar atents els uns envers els altres, a no mostrar-nos estranys, indiferents al destí dels germans». En el cristià, no pot haver-hi desinterès envers els altres perquè «el gran manament de l’amor al proïsme exigeix i urgeix a prendre consciència que tenim una responsabilitat respecte a aquell que, com jo, és criatura i fill de Déu», i d’aquesta consciència neix una mirada que fa créixer la fraternitat i nodreix la solidaritat.
Això significa interessar-se concretament en les necessitats materials del proïsme, però comporta al mateix temps desitjar el seu bé en tots els sentits: físic, moral i espiritual. Per això Benet XVI ens recorda un aspecte de la vida cristiana que potser ha caigut en l’oblit: la correcció fraterna. En una societat on l’individualisme i el relativisme ètic estan de moda, cal redescobrir «la importància de la correcció fraterna, per a caminar plegats cap a la santedat». Dir-nos les coses, i dir-nos-les amb amor.
2. Aquest anhel de progressar junts en la bondat i en la veritat, és l’únic que ha de motivar el nostre fixar-nos «els uns en els altres», perquè l’amor no és perfecte si no genera reciprocitat. La visió i la pràctica cristianes són sempre personalistes, és a dir, consideren el valor de cada ésser humà com a persona; però no són mai individualistes, perquè subratllen sempre al mateix temps la importància de la comunitat i eduquen a cercar allò que «porta la pau i que edifica la comunitat» (Rm 14,19), sense cercar el propi benefici «sinó el bé de tots, perquè se salvin» (1Co 10,33). Les accions de cadascú, en bé i en mal, influeixen no tan sols en un mateix sinó també en els altres, perquè sempre la nostra existència està entrellaçada amb la dels altres i tant el pecat com les obres de caritat tenen també una dimensió social.
3. Per això ens cal caminar plegats «per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres». Aquest és el sentit de tota vida humana: créixer i desenvolupar en nosaltres un amor cada vegada més gran i més profund envers qualsevol proïsme, fins i tot l’enemic, i així arribar a ser perfectes en l’amor com ho és el nostre Pare celestial (cf. Mt 5,43-48).
El temps de Quaresma és un temps especialment idoni per a avançar significativament en aquest camí de santedat que l’Església any rere any ens torna a proposar. L’Esperit Sant ens ajudarà a la conversió de cor i a l’amor fratern!
+Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell
