Caldrà un cert temps per a reflexionar els ensenyaments de la tercera Encíclica del Papa Benet XVI, “La Caritat en la Veritat“. De moment us aporto algunes novetats i desafiaments de l’Encíclica social de Benet XVI.
1.- L’Encíclica considera que la veritat i l’amor tenen una força social fonamental. Són fundants per a l’organització social i exerceixen una funció de “purificació” per a l’economia i la política. La novetat més important és que la “qüestió antropològica” esdevé clarament “qüestió social” (28, 44 i 75), ja que “rebre precedeix a fer”. Per això proposa una veritable “conversió” cap a una nova saviesa social. Ja que la societat té necessitat de veritat i amor i el cristianisme és la religió de la Veritat i l’Amor, “la major ajuda que l’Església pot donar al desenvolupament és l’anunci de Crist”. Uneix anunci i acció social.
2.- En el context dels drets i deures, cal una conversió per veure l’economia i el treball, la família i la comunitat, la llei natural dipositada en nosaltres i la creació posada davant de nosaltres i per a nosaltres, com una crida perquè, segons la doctrina cristiana, el desenvolupament és una “vocació” que implica una assumpció solidària de responsabilitats cap al bé comú.
3.- Per primera vegada en una encíclica social, el dret a la vida i a la llibertat religiosa troben una explícita i consistent col•locació en relació al desenvolupament. La procreació i la sexualitat, l’avortament i l’eutanàsia, les manipulacions de la identitat humana i la selecció eugenèsica són valorats com a problemes socials de principal importància que, si són gestionats segons una lògica de pura producció, deformen la sensibilitat social, minant el sentit de la llei, corrompen la família i fan difícil l’acollida del feble. I subratlla que no serà ja possible implementar programes de desenvolupament només de tipus econòmico-productiu si no tenen sistemàticament en compte també la dignitat de la dona, de la procreació, de la família i dels drets del concebut.
4.- L’ecologia mediambiental ha d’alliberar-se d’algunes hipoteques ideològiques (presents en moltes versions de l’ecologisme) que consisteixen a descuidar la inicial dignitat de la persona humana i a considerar la natura només de manera materialista, produïda per la casualitat o la necessitat. L’obstinació pel medi ambient no serà plenament fructífera si no s’associa sistemàticament al dret a la vida de la persona humana, primer element d’una ecologia humana que faci de marc de sentit per a una ecologia mediambiental.
5.- Novetat absoluta també el tractament que l’encíclica fa del problema de la tècnica que sovint desemboca en una mentalitat que pot anomenar-se “tecnicitat”. El risc és reduir-ho tot a pur fer i caure en la cultura nihilista i relativista. Cal una nova perspectiva sobre l’home que només el Déu que és Veritat i Amor pot donar. Veritat i amor són gratuïts, superen la simple dimensió de la viabilitat i ens obren a la dimensió d’allò no disponible. És així com la reciprocitat pròpia de la fraternitat entra plenament dins dels mecanismes econòmics i és motiu de redistribució, de justícia social i de solidaritat. En aquest context, la gratuïtat de la veritat i l’amor condueixen cap al veritable desenvolupament també perquè eliminen reduccionismes i visions interessades. L’atenció es dirigeix una vegada més a l’home concret, objecte de veritat i d’amor, i ell mateix capaç de veritat i amor.
