La festa de la Mare de Déu de Lourdes, tan celebrada a la nostra Diòcesi i arreu, ens porta també la celebració mundial del Dia del malalt, instituïda pel Papa Joan Pau II, que tant ens va saber ensenyar sobre l’amor als malalts, i sobre l’aprenentatge de saber ser malalt un mateix. Lourdes, a l’altra banda del nostre Pirineu, un dels santuaris més estimats de tot el poble cristià, és el lloc i alhora el símbol d’esperança i de gràcia en el sentit d’acceptació i d’oferiment del sofriment que esdevé salvador. Tothom pot trobar a Lourdes un exemple de l’amor cristià als malalts, un signe patent de la seva preferència en el Regne de Déu, i del gran valor que ells, amb el seu sofriment unit a la Creu de Crist, representen dins la comunitat eclesial.
Seguint l’exemple de Jesús, l’Església sempre ha sentit el deure del servei dels malalts i els que pateixen com a part integrant de la seva missió, i ha mirat de dur a terme al llarg dels segles el mateix que ha vist fer al seu Senyor: “Al vespre, quan el sol s’havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s’havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era” (Mc 1,32-34). En l’acceptació amorosa i generosa de tota vida humana, sobretot si és feble o malalta, l’Església viu un moment fonamental de la seva missió. I quan el món no troba sentit ni explicació als nostres sofriments, la comunitat cristiana acull, acompanya, sosté els malalts i els familiars, estimula els investigadors, reclama una sanitat a mesura de la dignitat humana, estima com Jesús… i no deixa mai de subratllar el caràcter salvífic de l’oferiment del sacrifici que, viscut en comunió amb Crist, pertany a l’essència mateixa de la redempció (cf. Redemptoris missio, 78).
Joan Pau II en la seva Carta del 13 de maig de 1992, en instituir aquesta Jornada mundial del malalt, reclamava que la celebració anual tingués, com a objectiu manifest, sensibilitzar el poble de Déu i, per tant, les diverses institucions sanitàries catòliques i la mateixa societat civil, davant la necessitat d’assegurar la millor assistència possible als malalts; ajudar el malalt a valorar, en el pla humà i sobretot en el sobrenatural, el sofriment; fer que es comprometin en la pastoral sanitària de manera especial les diòcesis, les comunitats cristianes i les famílies religioses; afavorir el compromís cada vegada més valuós del voluntariat; recordar la importància de la formació espiritual i moral dels agents sanitaris, i, finalment, fer que els sacerdots diocesans i religiosos, ja que tots viuen i treballen al costat dels que pateixen, comprenguin millor la importància de l’assistència religiosa als malalts. Tot un programa d’acció que les Delegacions diocesanes de pastoral de la salut, com la nostra d’Urgell, s’esforcen a realitzar.
Per intercessió de la Mare de Déu de Lourdes, demanem amb fe la renovació de la pastoral diocesana envers els malalts. Que Ella ajudi i sostingui els malalts i els familiars, així com els voluntaris i els agents sanitaris que en tenen cura, i faci de tot cristià un bon samarità que s’apropa al malat com Jesús i fa tot el que pot per acompanyar-lo (cf. Lc 10,25ss).