Amb aquestes paraules, el Papa Francesc titula el seu Missatge a tots els catòlics per viure el camí quaresmal cap a la Pasqua, tot afirmant que “quan el nostre Déu es revela, comunica llibertat”. El poble de Déu coneix prou l’experiència de l’esclavatge però rep al desert les 10 paraules, els 10 manaments, com a camí de llibertat. És la concreció de l’amor amb què Déu educa el seu poble. Quan ens falta l’esperança i vaguem per la vida com en un erm desolat, sense una terra promesa vers la qual encaminar-nos junts, necessitem retrobar que el desert torna a ser -com anuncia el profeta Osees- el lloc del primer amor (cf. Os 2,16-17). Déu educa el seu poble, perquè abandoni els seus esclavatges i experimenti el pas de la mort a la vida.
Per tal que la nostra Quaresma sigui també concreta, el primer pas és voler veure la realitat. Déu es revela com un Déu que veu i sobretot que escolta quan li arriba el crit de tants germans oprimits. Però ¿ens arriba també a nosaltres? ens sacseja? ens commou? No ens allunyem els uns dels altres, negant la fraternitat humana que ens uneix des de l’origen.
El camí quaresmal -segueix el Papa- serà concret si, en escoltar el clam de tants germans, ens interroguem sobre si desitgem un món nou. Els qui treballen per la pau i la justícia denuncien la manca d’esperança. És un impediment per a somiar, un crit mut que arriba fins al cel i commou el cor de Déu. Una humanitat que ha assolit el llindar de la fraternitat universal i nivells de desenvolupament científic, tècnic, cultural i jurídic, capaços de garantir la dignitat de tothom, de fet camina en la foscor de les desigualtats i els conflictes. Amb tot, Déu no es cansa de nosaltres. Acollim la Quaresma, temps fort en el qual la Paraula de Déu s’adreça a nosaltres: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge» (Ex 20,2). És temps de conversió, temps de llibertat, diu el Papa. El desert és l’espai en el qual la nostra llibertat pot madurar en una decisió personal de no tornar a caure en l’esclavatge. Per Quaresma, cal trobar nous criteris de judici i una comunitat amb la qual podem emprendre un camí que no havíem recorregut mai abans.
Això implica una lluita, que el llibre de l’Èxode i les temptacions de Jesús al desert ens narren clarament. És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu, i aturar-se com el samarità, davant el germà ferit. Davant de la presència de Déu ens convertim en germanes i germans, percebem els altres amb una nova intensitat. Aquest és el somni de Déu, la terra promesa vers la qual anem quan sortim de l’esclavatge. La forma sinodal de l’Església, que en aquests últims anys estem redescobrint i cultivant, suggereix que la Quaresma sigui també temps de decisions comunitàries, de petites i grans decisions capaces de modificar la quotidianitat de les persones i la vida d’un lloc. En aquest moment històric els desafiaments són enormes. Estem vivint una tercera guerra mundial a trossos. Però no estem en una agonia, sinó en un part. Que la fe i la caritat portin de la mà la petita virtut de l’esperança. Elles l’ensenyen a caminar i, alhora, és ella la que les arrossega cap endavant (Charles Péguy).
