Avui que es compleixen els 50 anys de l’ordenació episcopal de Mons. Joan Martí i Alanis i l’inici del seu ministeri, continuo la reflexió sobre la seva persona i la seva acció enmig de nosaltres, amb un fecund pontificat:
3. Va ser un home d’Església, que en arribar a Urgell amb 43 anys, va succeir l’Administrador apostòlic Mons. Ramon Malla i Call, bisbe de Lleida i antic Vicari general d’Urgell, qui després de la jubilació de Mons. Ramon Iglesias Navarri (bisbe entre 1942 i 1969) governava la Diòcesi. Mons. Martí erigí les noves institucions de renovació manades pel Concili Vaticà II, i l’aplicà treballant per una Església missionera, misteri de comunió i poble de Déu; austera i servidora dels pobres; Església compromesa amb l’ecumenisme; Església defensora i promotora de la dignitat de la persona i de la seva llibertat religiosa; Església sense afany de poder sinó servidora de tots. Una Església que vol aplicar la Doctrina social a totes les situacions, també a la realitat social i política que llavors es vivia, respectant l’autonomia de les realitats temporals. Ell va ser agosarat en alguns temes nous: formació del clergat, vocacions vingudes de fora, missió en món rural, turisme, reorganització econòmica diocesana i de les Parròquies, així com de les rectories i de l’acció social envers les necessitats més grans; sense oblidar l’obertura del procés de martiri dels sacerdots diocesans.
Com a prevere jove treballà molt a Tarragona en temes de Doctrina de la fe, d’ensenyament i escoles diocesanes. I ja de bisbe a més del treball diocesà, cooperà lleialment amb l’arquebisbe metropolità Josep Pont i Gol i els altres Bisbes de Catalunya, com el Cardenal Narcís Jubany, Mons. Josep M. Guix i l’Arquebisbe Ramon Torrella, especialment en el Seminari Interdiocesà. La Santa Seu el nomenà Administrador Apostòlic de Solsona (1975 –1977). Volia una Església servidora, lliure de lligams amb el poder polític però alhora sensible i col·laboradora en el servei de comunió a Catalunya i a Espanya, des d’un catalanisme “actiu i positiu”. Va ser coautor del cèlebre document de l’episcopat català “Arrels cristianes de Catalunya”. Fou també membre del Comitè Executiu de la CEE i treballà a Migracions i a Mitjans de Comunicació social, creant a la Diòcesi Ràdio Principat, i les Revistes “Església d’Urgell” i “Urgellia”. Participà en el Concili Provincial Tarraconense (1995) i alertà sobre els progressismes, sense caure en mans dels conservadorismes. Governà amb fermesa i clarividència la Diòcesi, amb suavitat de formes, i defensà les llengües minoritàries catalana i aranesa. Estava molt al dia teològicament i culturalment, i al final del seu pontificat escrivia articles molt pensats i influents als diaris. No volgué fer unes Memòries per no deixar malament persones o institucions. Sabé sempre guardar secrets.
Va triar un lema episcopal ben significatiu, “La unitat en la caritat”, i el seu escut episcopal tres roses i una garba relligada. Treballà per una Església unida en la comunió. Sofria quan veia desunió. I a Andorra volia un Principat unit, “Virtus, Unita, Fortior”, un país agermanat. Plural, però agermanat. Unit en la caritat, que és la virtut més excel·lent per al Bisbe, la caritat pastoral, l’entrega a tots, amb preferència als malalts, als infants i joves, als ancians, als més pobres.