És un document que s’inscriu en el solc de l’encarnació pastoral en la realitat catalana que ja prové del segle XIX i travessa tot el segle XX fins a nosaltres, per tal de ser presents i no autoexcloure’ns del gran moviment de la Renaixença ni de la modernitat. Un solc que han traçat grans figures del catolicisme com Torras i Bages, Balmes, Verdaguer, Maragall, Gaudí, Vidal i Barraquer, Justí Guitart, i més a prop nostre els bisbes Jubany, Pont, Masnou, Torrella, Martí, Deig. Guix o Carrera, per parlar dels ja traspassats. Alguns ho titllen de nou nacionalisme exacerbat de l’Església, causant de la secularització, la descristianització o la manca de vocacions que estem patint. Però són exageracions interessades i versions noves de velles rancúnies.
Ningú no dubta que Catalunya té una cultura pròpia, i l’episcopat català assumeix que se li pot aplicar l’ensenyament de Joan Pau II sobre cultura i nació. Sense arrelar-se a la cultura catalana, la fe esdevindria forana, espúria. És evident que els Bisbes desitgem per damunt de tot i principalment anunciar l’Evangeli a tothom, i encertar amb la calidesa i l’ardor en el nostre testimoniatge de la fe. Però això no es contradiu amb un catalanisme democràtic, respectuós i positiu, que valori l’obertura catòlica a totes les altres nacions i llengües. Si fos així, resultaria que tots els catòlics del món podrien ser patriotes menys els fidels de Catalunya. En aquest sentit ha estat molt clarificadora la recent visita apostòlica del Papa Benet XVI, plena de missatges profunds per a nosaltres.
Els actuals Bisbes de les Diòcesis catalanes continuem mostrant el nostre amor pastoral i la nostra responsabilitat col•lectiva envers Catalunya en punts importants de la doctrina social: Estatut, llengua vehicular de l’acció pastoral, acollida dels nous emigrants, presència en tantes accions culturals i caritatives, respecte per les autoritats constituïdes i per la laïcitat positiva, rebuig del periodisme ofensiu, o l’aportació de la nostra sensibilitat pròpia a l’hora de redactar alguns documents episcopals.
Tots els catòlics hem de voler anunciar l’Evangeli amb nou ardor essent alhora membres vius d’aquest país i actors de la seva vida cultural. I hem de poder fer-hi la nostra aportació pròpia com a catòlics, especialment en aquelles qüestions que l’actual cultura dominant té el perill de silenciar, o fins de perseguir. Són els reptes d’unes noves “Arrels” orientadores.