El Sant Pare Benet XVI a la seva primera Encíclica “Déu és amor”(Deus caritas est, 2005) subratllava que «la naturalesa íntima de l’Església s’expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu, celebració dels sagraments i servei de la caritat, tasques que s’impliquen mútuament i no poden separar-se l’una de l’altra». El passat 11 de novembre de 2012, Benet XVI ha volgut explicitar amb el document “Intima Ecclesiae natura” sobre el servei de la caritat, que aquesta és una dimensió constitutiva de la missió de l’Església. Tots els fidels tenen el dret i el deure d’implicar-se personalment per a viure el manament nou que Crist ens va deixar, “estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15,12), oferint a tothom no sols ajudes materials, sinó també consol i atenció de l’ànima. Estimar ha d’arribar a totes les dimensions de les persones i no es pot deturar en les necessitats materials.
Aquest text del Papa ve a reforçar la disposició i autoritat dels bisbes perquè vetllin per la bona organització de les activitats caritatives i per la transparència en la utilització dels fons recollits. Vol que s’ordenin encara millor les diferents formes eclesials organitzades del servei de la caritat, recordant que l’Església, com a institució, no pot ser aliena a les iniciatives que es promouen de manera organitzada i són lliure expressió de la sol•licitud dels batejats per les persones i els pobles necessitats. Per això cal acollir-les sempre com a manifestació de la participació de tots en la missió de l’Església, respectant les característiques i l’autonomia de govern que, segons la naturalesa que tinguin, corresponen a cadascuna d’elles com a manifestació de la llibertat dels batejats. Convé sempre garantir que la gestió de totes les obres i institucions de caritat es porti a terme d’acord amb les exigències dels ensenyaments de l’Església i amb les intencions dels fidels, i que respectin també les normes legítimes emanades per l’autoritat civil. I ja en concret, el Papa adverteix que “l’actuació pràctica és insuficient si en ella no es pot percebre l’amor per l’home, un amor que s’alimenta en la trobada amb Crist”. Les institucions catòliques (Càritas, Mans Unides, fundacions, ONGs, etc.) en l’exercici de la caritat no es poden limitar a una simple recollida o distribució d’ajudes materials, sinó que han de prestar sempre especial atenció a la persona que es troba en situació de necessitat i fer també una valuosa funció pedagògica dins la comunitat cristiana, afavorint l’educació envers la solidaritat, el respecte i l’amor, sempre segons la lògica de l’Evangeli de Crist. D’aquesta manera, hem d’evitar que la caritat eclesial es dilueixi en una organització assistencial genèrica, sense l’empremta de la nostra fe catòlica. Any de la fe, Any de l’amor! Mirarem d’estimar com a compromís de la nostra fe cristiana i procurarem que les institucions de caritat existents, i les que es puguin promoure, siguin transparents i sempre visquin a fons la seva inspiració cristiana. “L’amor no passarà mai!” (1Co 13,8).