La 14ª Jornada Diocesana de Pastoral de la Salut es va celebrar el dissabte 16 de març a la casa d’espiritualitat del St. Crist de Balaguer. Va ser presidida per Mons. Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell, juntament amb la Delegada de Pastoral de la Salut, Gna. Visitación Lorenzo, religiosa de la Sagrada Família d’Urgell, i va comptar amb la presència de més de 70 agents de pastoral de salut del Bisbat d’Urgell i algun de Solsona.
La ponent fou la metgessa Dra. Montserrat Esquerda, Delegada de Pastoral de la Salut de la Diòcesi de Lleida que fa més de 25 anys que treballa com a metge en l’àrea de Lleida, especialment en l’àrea de pediatria, en bioètica i en l’acompanyament en el dol.
El tema que desenvolupà en les seves dues conferències matinals fou el de “L’eutanàsia i el suïcidi assistit”.
La Dra. Esquerda subratllà el compromís de l’Església en favor de la vida, sobretot de les persones en situacions d’especial vulnerabilitat, que en paraules ben recents del papa Francesc «ha de ser clara, ferma i apassionada». Així mateix, insistí en com l’Església demana mitigar el dolor i el sofriment mitjançant cures pal·liatives i l’acompanyament als malalts i als qui en tenen cura, i legislar en favor de bones mesures socials que permetin una millor atenció als malalts. Preocupa constatar la distorsió amb què són tractats sovint aquests temes de la malaltia greu, l’acabament de la vida i l’acompanyament de la mort, que són tan importants per a les persones, les famílies i tota la societat.
L’eutanàsia en sentit veritable i propi s’ha d’entendre com una acció o omissió que per la seva naturalesa i en la intenció causa la mort, amb la finalitat d’eliminar qualsevol dolor. L’Església sempre ha considerat l’eutanàsia com un mal moral i un atemptat a la dignitat de la persona, en tant que és l’eliminació deliberadament i moralment inacceptable d’una persona humana (cf. E.V. 65).
Ningú no és amo absolut de la vida. No existeix un dret a disposar arbitràriament de la pròpia vida. Les decisions terapèutiques tenen la seva arrel en els coneixements de la medicina basada en l’evidència i cerquen curar. D’altra banda, no és possible entendre l’eutanàsia i el suïcidi assistit com una cosa que es refereixi exclusivament a l’autonomia de l’individu, ja que aquestes accions impliquen la participació d’altres, en aquest cas, del personal sanitari. Ja el jurament hipocràtic afirma: “no donaré cap droga letal a ningú, encara que me la demanin, ni suggeriré un ús com aquest”.
El que realment demanen els malalts i les seves famílies és l’ajuda per a assumir els problemes i les dificultats personals i familiars que s’acostumen a presentar en els últims moments de la vida. El tractament del dolor i l’abordatge del sofriment, el control d’efectes secundaris i colaterals, la millora de la qualitat de vida i de l’autonomia del pacient, l’ajuda a les famílies en aquestes situacions, morir en companyia dels éssers estimats, amb l’assistència espiritual i sacramental, i molts altres aspectes importants, són els elements reiteradament demanats. I aquests elements són precisament els que configuren el que coneixem com a cures pal·liatives. Crida l’atenció que es vulgui proposar una llei d’eutanàsia quan no s’ha legislat a nivell estatal sobre la instauració de les cures pal·liatives, així com la necessària formació reglada d’aquesta disciplina d’altíssim valor científic i ètic en l’àmbit universitari i sanitari. Són precisament aquestes cures les que són demanades àmpliament per la societat i pels professionals sanitaris en particular.
Referent a això, el Papa Francesc afirma: “no sempre es pot garantir la guarició de la malaltia; a la persona que viu hem de cuidar-la i podem cuidar-la sempre: sense escurçar la seva vida nosaltres mateixos, però també sense acarnissar-nos inútilment contra la seva mort. En aquesta línia es mou la medicina pal·liativa que revesteix també una gran importància en l’àmbit cultural, esforçant-se per combatre tot el que fa la mort més angoixant i plena de sofriment, és a dir, el dolor i la soledat.” (Roma, novembre 2017).
La seva ponència va acabar amb les preguntes dels assistents sobre diferents aspectes.
En acabar, els assistents es van desplaçar al Santuari-Basílica del Sant Crist de Balaguer on, presidida per Mons. Vives, va tenir una pregària davant la Sagrada Imatge del Sant Crist encomanant especialment tots els malalts i els qui els atenem des dels diferents àmbits de la pastoral de la salut.
Posteriorment, es va resar l’Àngelus, a la Mare de Déu, sota l’advocació dels Dolors.
Un dinar de germanor a la Casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer va cloure la jornada.
