“Crist ja regna per l’Església…” (2)

- per Mons. Joan-Enric Vives, Arquebisbe-Bisbe d'Urgell
Santa Pasqua de Resurrecció! En aquests dies de la cinquantena pasqual, sobretot, ens diem els uns als altres: “Crist ha ressuscitat!” i ens contestem, “Realment ha ressuscitat!“. I voldria que aquesta fe pasqual en el Senyor Ressuscitat, ens portés també a un refermar la nostra fe i el nostre amor a l’Església, que ja estimem ,amb un coneixement més aprofundit del que és l’Església i de la seva missió.

Ens podríem preguntar, què és l’Església per a mi? I no són suficients les respostes teòriques. Hem de fer un procés de mirada interior sobre el que l’Església ha estat i és per a cadascun de nosaltres. Probablement hem començat a conèixer-la gràcies als pares i padrins, la parròquia, algun catequista, amics i professors de l’escola, algun sacerdot, alguns escrits… I tant de bo n’hàgim tingut unes “experiències” de fe i d’amor, a través de persones properes que ens han estat referents; sants i santes que ens atreuen per la seva exemplaritat; celebracions litúrgiques; santuaris que visitem i estimem, desvetllaments i creixences… Jo us invito a agrair-ho a Crist Ressuscitat. Ell ens dóna l’Església “jove i viva”, com diu Benet XVI. Precisament és el Papa qui en la seva primera encíclica ens diu allò que ja s’ha fet famós: “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva” (Deus caritas est, 1). I és l’Església qui ha fet possible aquesta trobada. També l’Església és reconeguda per la jerarquia, els grups o moviments més visibles als mitjans de comunicació. Amb tot, crec que ens convé reprendre la mirada més espiritual del que l’Església és i ha fet per a mi. I donar-ne gràcies!

L’Església, alhora visible i espiritual, és “el sagrament universal de la salvació”. Així s’expressa solemnement el Concili Vaticà II: “L’Església és en el Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà” (Lumen Gentium, n. 1). Misteri de comunió de Déu amb nosaltres, i Poble de Déu en marxa, en pelegrinatge vers la vida per sempre. Un sagrament és una realitat palpable, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor. A través de la realitat d’uns homes i dones que vivim units per la fe, trobem realment el Cos de Crist, i el seu sagrament de salvació per a tota la humanitat. Fem visible i trobable la Persona del Crist ressuscitat, i alhora Ell pot actuar a través de nosaltres. Ho diu St. Pere als inicis de l’Església al paralític de la porta del temple: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Ac 3,6). I l’Església continua fent-ho, continua actuant en el nom de Jesús, fent miracles d’amor, de servei, de valentia, de perdó… És tot el que tenim i que ens depassa: Jesucrist, “ple de gràcia i de veritat” (Jo 1,14).

Com Sta. Teresa de l’Infant Jesús, sentim-nos cridats a creure que l’Església és “la nostra Mare”: «La meva vocació és l’amor!… Sí, he trobat el meu lloc en l’Església, i aquest lloc, oh Déu meu, sou Vós qui me l’heu donat… En el cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor… Així ho seré tot…» (Ms B 3r).

Compartir