Estimats germans:
Després de les lectures que hem escoltat, hem pogut veure com Jesús es féu semblant a tots els homes. S’abaixà i es va fer no res: sofert, abandonat, perseguit, jutjat injustament, executat; com tants d’altres en la història humana. El màxim del seu abaixament li arribà quan va sentir l’abandó de Déu: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? Ell, que és el Fill de Déu, ha volgut compartir amb la humanitat tot sofriment i tot abandó.
L’abandó i el sofriment té el seu perquè, la seva raó de ser. Ho diu el mateix Jesús: Que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu! És l’obediència necessària per apropar-nos a Déu, per abandonar el nostre jo i donar lloc a Déu en nosaltres. Morir a nosaltres mateixos, per tal de viure en Déu. Deixem clar, però, que Déu no vol la mort sinó la vida per al seu fill i per a nosaltres. Però la vida veritable és la que tenim en Déu, no la que tenim en nosaltres mateixos.
En Jesús, la vida floreix després de la mort, per la resurrecció. En nosaltres, la vida veritable comença a germinar, quan aprenem a no estimar massa la vida d’aquest món i a donar-la, si cal, per amor. Qui estimi la seva vida en aquest món, la perdrà; qui la doni, tindrà la vida eterna.
Donar la nostra vida, ara, vol dir relativitzar-la: no aferrar-nos a ella, no fer-ne el bé màxim, no valorar aquesta vida, i tot allò que ens pot oferir, com la primera cosa que hem de defensar i guardar; vol dir acceptar que la vida present és temporal i efímera com la flor de primavera, estadi necessari per al fruit de tardor.
Donar la nostra vida és fixar la mirada interior i el desig més pregon en el misteri de Déu; és estimar allò que serem en ell, perquè aquesta és la seva voluntat. Donar la vida és estimar molt més allò que serem que el que ara som. És així com farem la voluntat de Déu i caminarem dretament vers el nostre destí feliç. Talment com Jesús, per la passió i la mort, va caminar directament cap a la resurrecció gloriosa.
El diumenge de rams Jesús va tastar per uns moments el triomf i la glòria, sense, però, que es deixés enganyar per ells. La glòria veritable vindria després del calvari. El diumenge va ser aclamat com a rei, però ell sabia que el seu regne no és d’aquest món. Feliços nosaltres, si arribem al convenciment que la veritable vida i la nostra glòria tampoc no són d’aquest món.
