És cert que Catalunya ha de fer front a un nou repte, exigent que és el flux migratori de persones procedents de països extracomunitaris, que introdueixen entre nosaltres categories culturals i costums molt diferents dels nostres. Això ocasiona un cert distanciament i una marginació social, sovint agreujada per la situació de precarietat i pobresa, provocada per la crisi econòmica. Cal tenir en compte el que Benet XVI afirma sobre això, que «és un fenomen complex de gestionar; això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. (…) Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació» (Caritas in veritate n. 62).
La nostra tradició moral envers els forasters ens ha vingut heretada de l’Antic Testament que mana no oprimir l’immigrant (Ex 23,9; Lv 19,33-34) i ens ve segellada amb el Nou Testament, que revela que Jesús mateix s’identifica amb el foraster que és acollit (Mt 25,35). Per això els cristians som sempre invitats a l’amor generós envers l’immigrant i mirem de practicar-lo a través de tots els organismes eclesials de servei social i caritatiu. L’objectiu ha de ser doble. Cal fer un esforç per garantir els drets dels nouvinguts, a fi que siguin tractats sempre amb la dignitat que correspon a tota persona humana, especialment si pateixen formes de vulnerabilitat social i econòmica. I alhora també cal ajudar-los a integrar-se en la nostra cultura i en la nostra societat, sense que perdin les seves peculiaritats pròpies i legítimes. Això resultarà més urgent, tractant-se de drets i deures regulats per la llei. I d’aquesta integració en sortirà també una renovació de les nostres comunitats cristianes, ja que molts són catòlics, però també una renovada societat catalana, tal com la llarga tradició de la nostra cultura palesa àmpliament amb les aportacions de les diverses emigracions, realitzant-se així un noble intercanvi de dons recíprocs. Sempre caldrà superar tot egoisme nacionalista per part dels pobles que acullen, i alhora «els immigrants tenen el deure d’integrar-se al país d’acollida, respectant-ne les lleis i la identitat nacional» (Benet XVI, Missatge per a les migracions de 2011).
La nova evangelització reclama que siguem encara més coherents per a testimoniar les nostres conviccions, tant envers els emigrants que ja són cristians i necessiten que els obrim les nostres famílies i comunitats amb confiança, com envers els qui no coneixen encara Crist i podran arribar a la fe, si ens veuen convençuts en la nostra fe i generosos, solidaris i acollidors de tots.
