Germans:
La cosa que més ens hauria de preocupar és estimar-nos els uns als altres, perquè en aquesta estimació al pròxim, que és fruit de l’amor a Déu, queda resumida tota la llei. Comprenem perfectament que, si l’amor veritable d’uns als altes arribés a ser veritat, el món seria una bassa d’oli i l’antesala del cel. Ha d’ésser un amor, però, que no es pot quedar en paraules ni en bons sentiments. L’Evangeli i Sant Pau ens ho han matisat al detall: Qui estima no fa capa mal als altres. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre i qualsevol altre manament es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
A voltes, tenim una persona que no fa cap mal als altres i que, ni amb la paraula, ni amb el pensament, ni amb el judici no ofèn ningú. És el que en diríem una consciència delicada que tem el mal i s’allunya d’ell. És un comportament veritablement lloable, i el món aniria molt millor, si tothom o al menys la majoria, arribés fins aquí. Però encara no és suficient, perquè aquella actitud es queda en l’aspecte negatiu: evitar el mal.
La paraula de Déu que hem escoltat ens exigeix molt més. Sabem que resta un camp immens en l’ajut al pobre i al desvalgut que no podem esquivar amb bona consciència, així com estar al costat de qui pateix o ens necessita. Qui arriba fins aquí ha donat un pas seriós en l’amor al pròxim, però això no és pas tot, perquè el germà té unes necessitats més enllà del material i del corporal. Hi ha encara la seva vida espiritual, la vida de fe, que és la màxima riquesa i la més necessària per aconseguir la felicitat a què Déu el crida.
Per aquest motiu, són adients les paraules del profeta Ezequiel que ens tramet paraules de Déu: Si jo amenaço el pecador amb la mort, i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Aquell que coneix Déu i el destí etern dels homes, el qui té un bon nivell de fe, no pot eludir el deure sagrat de comunicar-ho a qui no ho sap, d’ajudar-lo a acceptar Déu i a confiar en ell. En altres paraules: qui té fe no pot guardar-se per a ell tot sol aquell tresor, sinó que l’ha de compartir amb els qui no en tenen, o encara no han arribat a l’edat d’assolir-la.
La comunicació de la fe als altres es fa, en primer lloc, confessant-la quan s’escau amb valentia i sense complexos, cosa que ens obliga a profunditzar-la i a informar-nos millor; i prenent part en les activitats pastorals que estan al nostre abast, concretament en la catequesi. En darrer lloc i com a coronament i perfecció de tot, compartir amb els altres la nostra vida d’oració. Ha dit Jesús: Us asseguro que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d‘ells.
