Precisament el Papa ha escrit recentment als seminaristes d’arreu del món que s’han posat en camí cap al ministeri sacerdotal, per donar-los ànims, ja que sovint han d’afrontar moltes objeccions a la seva vocació i opinions contràries desanimadores, que veuen el ministeri com una cosa del passat que hauria de desaparèixer. El cert és que els homes continuaran tenint necessitat de Déu, a pesar dels avenços tecnològics, i necessitaran dels sacerdots. Ens diu Benet XVI: “Sense Déu la vida es torna buida, i tot resulta insuficient. Déu està viu, i necessita homes que visquin per a Ell i que el portin als altres. Té sentit ser sacerdot: el món mentre existeixi necessita sacerdots i pastors, avui, demà i sempre” (Carta als seminaristes 18.10.2010).
El lema d’enguany del Dia del Seminari és “El sacerdot do de Déu per al món“. Totes les persones del món són els seus amics, pels quals vol donar la seva vida, a semblança del Crist el bon Pastor “que dóna la vida per les ovelles” (Jo 10,15): infants i joves, matrimonis i ancians, malalts, gent de la cultura i del món obrer, gent de la ciutat, del camp i dels poblets, persones soles, moribunds, pobres, emigrants, empresonats… Tot el món és la seva parròquia. Per això un capellà és un do immens per al poble de Déu i per a tothom. L’afaiçona la mateixa caritat de Crist, i ell és el primer treballador de la civilització de l’amor que vol fer arribar a tots els cors, a totes les necessitats, a tots els rostres, a totes les edats… a tothom, l’amor de Déu. No és només que el sacerdot sigui portador dels dons de Déu -que ho és- sinó que ell mateix ha estat fet com un do de Déu. I el que podem fer és donar gràcies pels seminaristes i pels sacerdots! No són uns funcionaris del sagrat, ni els representants d’una institució freda, o figures decoratives d’un paisatge caducat… Són els portadors d’una gràcia divina que els envaeix i que es difon en els qui troben; són espurnes de la veritat i mans caritatives que acompanyen, sostenen, animen… Són xiprers que fan mirar amunt, cap a Déu… Són cèlibes i són de tots, amb amor tendre i universal. I es deixen “menjar” per tots. Són… “un altre Crist”! I així els hem d’estimar i venerar, malgrat les deficiències que puguin tenir o les febleses que ens mostrin.
