Traducció no oficial en català
[Original en català]
Estimats germans i germanes en el Senyor:
«La diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor, no us entristiu ni ploreu … El goig del Senyor serà la Vostra Força» (Ne 8,9-11). Amb aquestes paraules de la primera lectura que hem proclamat vull saludar-vos a tots els qui us trobeu aquí presents participant en aquesta celebració.
Adreço una salutació afectuosa a Ses Majestats els Reis d’Espanya, que han volgut acompanyar-nos cordialment. La meva salutació agraïda al Senyor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, per les seves paraules de benvinguda i la seva invitació a dedicar aquesta Església de la Sagrada Família, suma admirable de tècnica, d’art i de fe. Saludo també al Cardenal Ricard Maria Carles Gordó, Arquebisbe emèrit de Barcelona, als altres Senyors Cardenals i Germans en l’Episcopat, especialment, al Bisbe auxiliar d’aquesta Església particular, com també als nombrosos sacerdots, diaques, seminaristes, religiosos i fidels que participen en aquesta solemne cerimònia. També adreço la meva deferent salutació a totes les Autoritats Nacionals, Autonòmiques i Locals, com també als membres d’altres comunitats cristianes, que s’han unit al nostre goig i a la nostra lloança agraïda a Déu.
Aquest dia és un punt significatiu en una llarga història d’il·lusió, de treball i de generositat, que dura més de un segle. En aquests moments, voldria recordar tots i cada un dels que han fet possible el goig que a tots ens embarga avui, des dels promotors fins als executors de l’obra; des dels arquitectes i paletes a tots aquells que han ofert, d’una o altra forma, la seva inestimable aportació per fer possible la progressió d’aquest edifici. I recordem, sobretot, a qui va ser ànima i artífex d’aquest projecte: Antoni Gaudí, arquitecte genial i cristià conseqüent, amb la torxa de la seva fe cremant fins al terme de la seva vida, viscuda en dignitat i austeritat absoluta. Aquest acte és també, d’alguna manera, el cimal i la desembocadura d’una història d’aquesta terra catalana que, sobretot des del final del segle XIX, va donar una plèiade de sants i de fundadors, de màrtirs i de poetes cristians. Història de santedat, de creació artística i poètica, nascudes de la fe, que avui recollim i presentem com a ofrena a Déu en aquesta Eucaristia.
L’alegria que sento de poder presidir aquesta cerimònia s’ha vist incrementada quan he sabut que aquest temple, des de l’origen, ha estat molt vinculat a la figura de Sant Josep. M’ha commogut especialment la seguretat amb què Gaudí, davant les innombrables dificultats que va haver d’afrontar, exclamava ple de confiança en la divina Providència: «Sant Josep acabarà el temple». Per això, ara, no deixa de ser significatiu que sigui dedicat per un Papa el nom de pila del qual és Josep.
Què fem en dedicar aquest temple? Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la natura i d’un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d’aquesta obra d’art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a glòria del qual s’alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l’absolut de la llum i d’Aquell que és la Llum, la Altura i la Bellesa mateixa.
En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la salvació, tal com ens és narrada a la Bíblia i actualitzada en la Litúrgia. Va introduir pedres, arbres i vida humana dins del temple, perquè tota la creació convergís en la lloança divina, però a la vegada va treure els retaules fora, per posar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. D’aquesta manera, va col·laborar genialment a l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada per Crist. I va fer una cosa que és una de les tasques més importants avui: superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa. Això ho va realitzar Antoni Gaudí no amb paraules sinó amb pedres, traços, plànols i cims. Perquè la bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel de la qual brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa és també reveladora de Déu perquè, com Ell, l’obra bella és pura gratuïtat, convida a la llibertat i arrenca de l’egoisme.
Hem dedicat aquest espai sagrat a Déu, que se’ns ha revelat i lliurat en Crist per ser definitivament Déu amb els homes. La Paraula revelada, la humanitat de Crist i la seva Església són les tres expressions màximes de la seva manifestació i lliurament als homes. «Que cadascú miri bé com construeix. De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist» (1 Co 3,10-11), diu Sant Pau a la segona lectura. El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té consistència per si mateixa, està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església, Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Recolzats en aquesta fe, busquem junts mostrar al món el rostre de Déu, que és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home. Aquesta és la gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia. En aquest sentit, penso que la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home. Que el secret de l’autentica originalitat rau, com deia ell, a tornar a l’origen que és Déu. Ell mateix, obrint així el seu esperit a Déu ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a la trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa. Així expressava l’arquitecte els seus sentiments: «Un temple [es] l’única cosa digna de representar el sentiment d’un poble, ja que la religió és la cosa més elevada en l’home».
Aquesta afirmació de Déu comporta la suprema afirmació i tutela de la dignitat de cada home i de tots els homes: «¿No sabeu que sou temple de Déu? … El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1 Co 3,16-17). Vet aquí unides la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i la dignitat de l’home. En consagrar l’altar d’aquest temple, considerant Crist com el seu fonament, estem presentant davant del món Déu que és amic dels homes i convidant els homes a ser amics de Déu. Com ensenya el cas de Zaqueu, del qual es parla en l’Evangeli d’avui (cf. Lc 19,1-10), si l’home deixa entrar Déu en la seva vida i en el seu món, si deixa que Crist visqui en el seu cor, no es penedirà, sinó que experimentarà l’alegria de compartir la seva mateixa vida sent objecte del seu amor infinit.
La iniciativa d’aquest temple es deu a l’Associació d’Amics de Sant Josep, que van voler dedicar-lo a la Sagrada Família de Natzaret. Des de sempre, la llar formada per Jesús, Maria i Josep ha estat considerada com a escola d’amor, pregària i treball. Els patrocinadors d’aquest temple volien mostrar al món l’amor, el treball i el servei viscuts davant Déu, tal com els va viure la Sagrada Família de Natzaret. Les condicions de la vida han canviat molt i amb elles s’ha avançat enormement en àmbits tècnics, socials i culturals. No podem acontentar-nos amb aquests progressos. Al costat d’aquests han d’estar sempre els progressos morals, com l’atenció, protecció i ajuda a la família, ja que l’amor generós i indissoluble d’un home i una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu creixement i en el seu terme natural. Només on hi ha amor i fidelitat neix i perdura la veritable llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades perquè la dona trobi a la llar i a la feina la seva plena realització, perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la concepció, perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, social i legislativa. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot el que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar.
En contemplar admirat aquest recinte sant de bellesa sorprenent, amb tanta història de fe, demano a Déu que en aquesta terra catalana es multipliquin i consolidin nous testimonis de santedat, que prestin al món el gran servei que la Església pot fer i ha de fer a la humanitat: ser icona de la bellesa divina, crida ardent de caritat, via perquè el món cregui en Aquell que Déu ha enviat (cf. Jn 6,29).
Estimats germans, en dedicar aquest esplèndid temple, suplico igualment al Senyor de les nostres vides que d’aquest altar, que ara serà ungit amb oli sant i sobre el qual es consumarà el sacrifici d’amor de Crist, brolli un riu constant de gràcia i caritat sobre aquesta ciutat de Barcelona i la seva gent, i sobre el món sencer. Que aquestes aigües fecundes omplin de fe i vitalitat apostòlica aquesta Església arxidiocesana, els seus pastors i fidels.
[Original en català]
Desitjo, finalment, confiar a l’amorosa protecció de la Mare de Déu, Maria Santíssima, Rosa d’abril, Mare de la Mercè, tots els aquí presents, i tots aquells que amb paraules i obres, silenci o pregària, han fet possible aquest miracle arquitectònic. Que Ella presenti al Seu diví Fill les joies i les penes de tots els qui vinguin a aquest lloc sagrat en el futur, perquè, com prega l’Església en la dedicació dels temples, els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu. Amén.