Amics i germans meus, en el Senyor:
La persona orgullosa pateix una greu contradicció: d’una banda es valora a si mateixa més que a res i a ningú; es creu intel·ligent i fort, tenint sempre raó; al mateix temps que menysprea als altres i subestima aquelles opinions que no s’avenen amb les seves; també sol mostrar-se inquiet i agressiu perquè se sent insegur; mira a tots com adversaris i es pensa que no li donen la raó per enveja, quedant sota sospita el seu prestigi personal, perquè ha posat l’esperança en si mateix i no està segur de la seva suficiència. L’humil, per contra, posa la seva esperança en Déu i confia tranquil·lament en la col·laboració dels altres. El just viurà perquè ha cregut, diu el profeta Habacuc.
En l’actitud d’alguna gent superba trobaríem segurament una de les causes profundes que condueixen a comportaments violents, origen de tants sofriments i calamitats personals i col·lectius, com assoten el nostre món dia a dia. Penalitats semblants a les que conta el profeta, del seu temps: ¿Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?
Comprenem que les situacions violentes mai no es podran resoldre adequadament des de la sola repressió. També preveiem amb un fort sentiment d’impotència que no seran suficients els debats parlamentaris i les declaracions condemnatòries dels representants del poble, ni tan solament les manifestacions de protesta de les comunitats; perquè l’arrel del problema es troba en el cor de les persones i en l’orientació errada o justa que cadascun hagi donat a la seva vida. Són oportunes aquí les paraules de Sant Pau a Timoteu: Et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu(…). L’esperit que Déu ens ha de donar no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny.(…) Tinguis com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist.
La majoria de nosaltres -per no dir tots- hem rebut l’Esperit de Jesús per la imposició de les mans en el Baptisme i la Confirmació. El tresor que ens ha estat confiat és de gran valor i compensa infinitament guardar-ho, estant atents a l’Esperit Sant que viu en nosaltres. La solució per a refer el camí equivocat, seguit per la nostra societat decrèpita que ha perdut la seva referència a Déu, confiant exclusivament en si mateixa, no és altra que el retorn a la fe i a l’esperança de la promesa. Ajudats per l’Esperit, ens cal posar de nou a Déu, en l’horitzó de la vida individual i col·lectiva. En aquell temps, els apòstols digueren a Jesús: ‘doneu-nos més fe’. El Senyor contestà: ‘Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar, us obeiria’.
És aquest, germans, el moment de preguntar-nos per la fermesa de la nostra fe, és l’hora de saber en qui o en què confiem per a trobar sortida al món actual i a la nostra vida íntima. Si ens acontentéssim amb satisfer les nostres necessitats corporals; si la nostra preocupació principal és la salut, el treball, la casa, el diners, les vacances, ens convé pregar fervorosament, dient: Doneu-nos més fe. No oblidem que la nostra fe s’ha d’expressar posant el nostre ideal i esforç constant al servei d’un món millor, perquè es compleixi en nosaltres i en tots el propòsit salvador de Déu.
