Estimats, en el Senyor:
Hi ha dues maneres de perdre l’estimació i el respecte dels altres, fins al punt, potser, de fer-se rebutjar i quedar-se sense amics ni persones que ens valorin: una és l’envaniment de valorar-se a si mateix més del degut, de comparar-se amb els altres i trobar-se més intel·ligent, més fort, més atractiu; o també el fet de buscar els primers llocs, exigir un tracte preferent, fer-se escoltar especialment, pretendre tenir l’última paraula; com també parlar molt d’un mateix, proclamar els propis èxits, pretendre fer-se el centre del grup i, de vegades, humiliar els qui sobresurten, perquè no li facin ombra. L’altra actitud que ens pot fer perdre relació i amistat seria la falsa humilitat de restar-se importància, simulant desconèixer les pròpies virtuts, al mateix temps que exageraria els propis defectes.
Contràriament al que s’ha dit, el que ens pot fer amables als homes i a Déu és la veritable humilitat, d’acord amb l’ensenyament del llibre de l’Eclesiàstic, que deia: Fill meu, siguis humil, i seràs més estimat que el qui dona esplèndidament . Com més gran siguis, fes-te més petit, i Déu s’apiadarà de tu, perquè el poder de Déu és gran i els humils són la seva glòria. La humilitat veritable, que és quan reconeixem els nostres defectes i limitacions reals assumint-los sense angoixar-nos, i quan som conscients de les pròpies qualitats, donant gràcies a Déu per elles i posant-les a la disposició dels altres; llavors la humilitat és font d’amistat i de bones relacions, al mateix temps que obre les portes a la veritable saviesa: El cor dels assenyat comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny. Subratllem aquesta última expressió: l’oïda atenta. Escoltar amb atenció és propi de l’humil que viu obert a la veritat i s’alegra d’escoltar-la. És la disposició més adequada per al diàleg amb els homes i per a l’oració davant de Déu. L’oració, fet i dit, més que xerrameca, és escoltar atentament en silenci.
La carta als Hebreus ens ha recordat com per Jesús, humil entre els humils, hem estat introduïts en el misteri pacífic i gloriós de Déu, en companyia dels àngels i de tots els inscrits com ciutadans del cel. Perduts entre la multitud dels salvats, humils entre els humils, som enriquits amb els dons celestials i partícips de la humil reialesa de Crist; ja no ens apropem a Déu amb temor, com en el Sinaí, sinó en la humil confiança de fills de Déu.
Jesús, que vivia en la humilitat més sincera i saludable, va ser convidat a casa d’un fariseu (els fariseus no eren precisament models d’humilitat), i ho va aprofitar per a donar-nos dues lliçons d’humilitat. La primera: No et posis al primer lloc…Més aviat, quan et conviden, ves a ocupar el lloc darrer. Aquest consell de Jesús és l’exemple d’una actitud de vida, segons la qual sabem donar la preferència als altres, som capaços de cedir en la discussió, estem disposats a carregar amb la pitjor part, ens conformem amb perdre a favor de la justícia, la pau, la veritat o el bé comú. La segona lliçó és sobre l’elecció dels convidats: cal que descartem -ens recomana- els que sabem que ens recompensaran. Tampoc no es tracta aquí d’aquest fet concret, sinó de l’actitud interior d’estar atents als necessitats, de saber viure la gratuïtat en les nostres obres i serveis, d’aprendre a donar sense rebre, de servir sense esperar a canvi.
