L’immens do espiritual que els preveres reben el dia de la seva ordenació, de ser “re-presentants” del Crist, els prepara per a una missió molt gran, universal i ampla de portar la salvació a tots els racons de la terra i a totes les realitats de la vida dels homes, ja que el ministeri sacerdotal els fa “un altre Crist”. És una missió sobretot “espiritual” (conduïda per l’Esperit), però que canvia el món i la vida de les persones, i s’arrela en les realitats terrenals per assumir-les, purificar-les i transformar-les, duent-les a la seva plenitud. Per això han d’estar animats d’un esperit evangelitzador i missioner genuïnament catòlic, universal, que els porti a no quedar-se en els límits de la pròpia cultura, diòcesi, nació o ritu, sinó que cal que es projectin, amb esperit generós, envers les necessitats de tota l’Església i disposats a predicar l’Evangeli a tot arreu. De la mateixa manera, res del que és humà, no els és aliè, sinó que ho estimen i ho aprofundeixen, perquè pugui ser penetrat i enaltit per l’humanisme cristià integral, que dimana de la fe.
Dintre de les comunitats on és enviat, el prevere ha de ser l’home de la comunió i del diàleg per a la unitat. Arrelat en la veritat i en l’amor del Crist, i animat pel desig i el manament d’anunciar a tothom la salvació, està cridat a establir amb tots relacions de fraternitat, de servei, de recerca comuna de la veritat i de promoció de la justícia i la pau.
El sacerdot busca arribar a tots per anunciar-los la fe cristiana i l’amor de Déu. Avui la tasca pastoral prioritària de la nova evangelització és tasca de tot el poble de Déu i reclama un nou ardor, nous mètodes i una nova expressió. Però dels sacerdots s’exigeix que estiguin immersos en el misteri de Crist i que siguin capaços de realitzar un nou estil pastoral marcat per la profunda comunió amb el Papa, amb el Bisbe diocesà i entre ells, en un presbiteri unit i complementari en les dedicacions pastorals, així com per una col·laboració fecunda amb els consagrats i amb els fidels laics, en el respecte i la promoció de les diverses tasques, carismes i ministeris dins la comunitat eclesial. Ha de ser generós animador dels laics, acompanyador de la seva fe i del seu creixement, amic i germà seu, guia i pedagog en el seus compromisos enmig del món, tasca pròpia dels fidels laics. Des de vocacions complementàries, tots col·laboren a la implantació del Regne de Déu, i a fer créixer una civilització de l’amor inspirada en el manament nou de la Pasqua: estimar-se els uns als altres tal com Crist ens ha estimat. Tothom coneixerà que som deixebles del Crist, per l’amor que ens tindrem entre nosaltres i amb tothom (Cf. Jo 13,34-35).