Germans molt estimats, en el Senyor:
Sortosament, solem viure mirant al futur. Amb preferència, la nostra mirada interior es fixa en allò que esperem, i passem sobre el present de manera transitòria, encara que ens esforcem per a viure-ho intensament. Vegem, si no: el nen se sent constret pel desig d’un ràpid creixement i la pruïja d’arribar a ser un jove; el jove, al cap de poc, sospira per la maduresa, l’estabilitat emocional, la independència familiar, etc…; el malalt, pendent d’un diagnòstic, sospira per conèixer els resultats i es desviu en desigs d’una prompta recuperació. I així, cadascun de nosaltres, en un o altre aspecte, té el seu alè pendent d’allò que més espera. Aquesta actitud, que és bona en si mateixa, podria perjudicar-nos, no obstant, si visquéssim una esperança sense fonament, basada únicament en l’instint de conservació i supervivència, com és el cas del que xifra la seva esperança en l’atzar.
Abraham, com hem escoltat, també vivia cara al futur fiant-se d’una promesa: que seria pare d’una nombrosa descendència, a la qual li seria assignada una terra en propietat, fèrtil com un jardí i lloc segur de felicitat. Abraham va creure en la promesa del Senyor. El temps transcorria i la promesa trigava a complir-se, sense que per això, Abraham defallís poc ni molt en la seva actitud de confiança incondicional. Llavors Déu va tenir en compte la seva fe per a donar-li una justa recompensa; i, arribat el temps, va fer de la descendència d’Abraham un gran poble, el seu poble escollit, aquell tronc vigorós d’on arrenca la història de la salvació.
En el cas de Jesús podríem constatar una situació semblant, perquè la seva mirada interior es va mantenir fixa invariablement en el futur. I era aquest complir generosament la missió pel Pare encomanada, a fi de realitzar la salvació de la humanitat, i tornar després al si de la glòria del Pare, d’on havia tret la força per al seu lliurament incondicional.
Arribat a l’instant més conflictiu de la seva estada terrenal, quan s’aproximava l’hora de la seva passió i mort, Jesús va ser reconfortat per Déu mitjançant un esdeveniment misteriós: una experiència mística; experiència que va ser el reconeixement de tota la seva vida d’oració, amb que havia viscut sempre estretament unit al Pare. Efectivament, en la muntanya del Tabor Jesús va ser transfigurat, transformat, revestit de glòria, reafirmat en l’esperança del triomf final, promès a la seva obra. Hauria de passar encara per la prova suprema de la passió i mort, però la seva destinació era la resurrecció.
D’igual manera, ens és també a nosaltres del tot necessari creure i confiar fermament en la promesa del Senyor per al nostre futur, perquè puguem sostenir-nos en el temps de la prova, que és ara: Creure i saber que la nostra destinació final és de resurrecció i de glòria, al costat de Crist Jesús, per fosca que ens sembli la nit que ens toqui travessar en el present. La Quaresma és figura de la prova que passem en la vida present, i la Pasqua ens permetrà gustar d’antuvi l’esclat de glòria que esperem. La transfiguració i la glorificació de Jesús són garantia suficient i segura de la nostra esperança.
