Amics molt estimats, en el Senyor:
¿Qui de nosaltres no ha passat pel tràngol de sentir-se del tot impotent per a trobar raons ni tan solament paraules, quan hem hagut de donar el condol a una persona o si hem intentat alleujar el dolor d’algun afligit? Quan fem gests d’aquest ordre amb sinceritat i sentiment, tenim consciència que les nostres paraules i raons no són suficients per a consolar en la desolació, per a suavitzar les ferides o per a dissuadir a la persona afectada de la protesta i de la rebel·lió. És més, nosaltres mateixos hem trobat inútils les paraules de consol dels nostres amics, quan hem estat assotats per alguna desgràcia. És perquè, davant l’escàndol de la mort o d’altres circumstàncies molt greus, no hi ha consolació que valgui, a no ser la presència amistosa, la comprensió, l’ajuda discreta, i l’amor.
Davant la mort, principalment, l’única resposta adequada és la fe; una fe que per a nosaltres és la persona de Jesús: ell que ha rebut poder sobre la vida i la mort gràcies a la seva resurrecció. Perquè fos evident aquell poder que havia rebut del Pare, Jesús va consentir a retornar la vida corporal a alguns morts, com és el cas de l’evangeli d’avui. No és que el seu poder es redueixi a retornar la vida corporal. Malgrat això, la naturalitat i la senzillesa en la paraula i l’acció amb que Jesús va fer aquest miracle, avala el poder que té de transformar la vida dels qui han confiat en ell, en una vida nova i gloriosa, després de la mort corporal. Vegem l’escena: Jesús se n’anà a un poble anomenat Naín.(…) Quan s’acostava a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda(…) Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: ‘No ploris’. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt (…) i digué: ‘Jove, aixeca’t’. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el senyor el donà a la seva mare.
Per al cristià que ha dipositat la seva confiança en Jesús, la mort, -sense que perdi la seva densitat dramàtica, perquè és la fi de l’única manera de viure de que tenim experiència- queda lliure de l’amenaça d’una fi definitiva, de la caiguda en el no-res, ja que se’ns ha dit que, en realitat, és el naixement a una nova manera de viure, d’un ordre i una qualitat immensament superior; a semblança del que passa amb la vida del fetus quan abandona el claustre matern per a obrir els ulls a la seva vida autònoma.
També alguns homes de Déu, com el profeta Elies, han estat posats pel senyor com signe del poder de Déu i de la seva salvació, com llum d’esperança per als qui decideixen creure i confiar. Aquells homes van ser tan sols imatge i figura de la promesa que s’havia d’acomplir realment en Jesús. Així hem d’entendre el passatge del profeta Elies davant el fill mort d’aquella dona vídua. Hem llegit: El Senyor va escoltar la súplica d’Elies: L’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida (…), el donà a la seva mare i li digué: ‘Mira, el teu fill és viu.
Germans, la Bona Nova de Jesús és de vida i de resurrecció. Ell mateix va escollir els homes que propagarien aquesta notícia de vida al món sencer i a tots els temps. Trencant completament les normes del saber humà, va encarregar aquella missió a persones que no semblaven idònies per la seva falta de preparació, però que, una vegada transformats per la gràcia de Déu, amb un encès zel, van transmetre el missatge amb tal eficàcia que s’ha estès pels quatre punts cardinals de la terra i ha arribat intacte fins nosaltres.
