Germans molt estimats, en el Senyor:
El fruticultor, quan conrea la seva plantació, té posat el pensament i la intenció en els fruits i el seu rendiment, una vegada posats en el mercat; raó per la qual les seves previsions, il·lusions i esforços estan centrats en els arbres: l’espècie ben seleccionada, la qualitat dels fruits, el rendiment per hectàrea, l’èxit en el mercat. Tota la preocupació i les atencions constants tenen per objecte l’arbre, perquè sap el seu amo que d’ell depèn el fruit. Ni més ni menys que el que acabem d’escoltar en la lectura de l’Evangeli: No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons.
Aquesta imatge camperola i bucòlica ens deuria servir d’exemple i model per a gestionar amb sensatesa i profit la nostra vida moral i ètica. La qual cosa significa que, encara que deguem romandre molt atents a les nostres obres i ens convingui fixar el nostre llistó fins al punt d’obrar el bé sempre i en tot lloc i no acontentar-nos fins que no aconseguim evitar el mal en qualsevol circumstància. Perquè tanta bellesa espiritual arribés a ser possible, ens hem de preocupar, per sobre de qualsevulla altra consideració, de qui i com som realment nosaltres mateixos. En termes molt simples: en comptes de preguntar-nos si les nostres obres són bones o dolentes, és millor esbrinar si nosaltres mateixos som bons o dolents. Aquesta actitud respon, igualment, a aquell advertiment de Jesús. L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.
Entenem, per consegüent, que la bondat o la maldat de la persona es guarda en el cor, que és el fogó on es guisen els amors o desamors, els pensaments, les intencions i els projectes i les accions concretes. Si el nostre cor és orgullós, per exemple, difícilment podem apropar-nos confiadament a Déu, perquè la presència de Déu és opaca al cor altiu. Els humils, per contra, són lúcids i transparents, capaços de percebre la presència de Déu, per a buscar-la amb ardor. Fins i tot tenen ulls per a percebre els seus propis límits i defectes, al mateix temps que són capaços de veure el món i els seus semblants amb la mirada interior neta de prejudicis. I, ja que ells no es tenen pels millors, els queda la imparcialitat suficient per a reconèixer i apreciar les qualitats dels altres, en comptes de fixar-se preferentment en llurs defectes. L’humil és conscient de la brossa del seu ull, i accepta amb gran comprensió que també l’altre pugui tenir-ne alguna en el seu.
L’empresa més important i urgent de tot bon cristià, per tant, és la de formar positivament la seva mentalitat ajudant-se de la lectura o l’escolta de la paraula de Déu, que és llum de debò per a la nostra ment; i de l’oració, que és acollir-se sota l’esplendor de la Veritat mateixa. Solament a partir d’una ment lúcida es pot aconseguir el canvi d’un cor de pedra, en un de carn, sensible a Déu i als altres, i humil: allò que és de debò un bon cor. D’un cor així serà exclosa tota maldat i emergirà cap a fora la bondat, en forma de bones obres. Perquè no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents. I perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del cor.
