6. Durant la Guerra Mundial també l’Església Catòlica sofrí moltes proves, degut al nou paganisme que atemptava contra el judaisme, però també contra el cristianisme, els ensenyaments del qual havien configurat l’ànima d’Europa. I recorda el que ja havia dit Pius XI, a la seva famosa encíclica “Mit brennender Sorge” de 14 de març de 1937 quan condemnà el règim hitlerià nazi: “Qui eleva la raça o el poble, l’Estat o una forma determinada d’aquest, els representants del poder o d’altres elements fonamentals de la societat humana (…) com a suprema norma de tot, fins dels valors religiosos, i els divinitza amb culte idolàtric, perverteix i falsifica l’ordre creat i volgut per Déu.” I dóna gràcies pels innombrables testimonis de la fe que es rebel·laren contra aquella arbitrarietat atea i no es van plegar davant la seva força irracional.
7. Denuncia el totalitarisme envers la religió que comparteixen tant el paganisme nazi com el dogma marxista comunista, que són “ideologies totalitàries, amb tendència a transformar-se en religions substitutives”. Es vol esborrar Déu de l’horitzó de l’home, s’adoctrina els infants en aquesta ideologia, i llavors l’home es converteix en un número o en un objecte despersonalitzat. Aquell abisme moral de menyspreu de Déu i de la persona, ha portat a un relativisme seductor de les consciències que comporta un culte del poder i del domini.
8. És bo recollir avui les seves advertències: 1.- Al desarmament, nuclear i convencional, que porti a una cooperació en àmbits culturals i econòmics, ja que “la guerra és en si irracional i el principi ètic de la solució pacífica dels conflictes és l’única via digna de l’home”. 2.- A educar les joves generacions per no caure en els errors del passat, que sempre podrien retornar (cf. la pel·lícula “L’onada” de Dennis Gansel 2008), i a descobrir un estil de vida i una cultura “inspirades en la solidaritat i l’estimació del pròxim”, i en la reconciliació i el perdó. A això ha d’ajudar el cristianisme, amb la seva doctrina sobre la persona, creada a imatge de Déu. 3.- A moralitzar la vida pública, que no pot prescindir dels criteris ètics. La pau serà sempre una conquesta sacrificada en el terreny dels valors humans, viscuts i transmesos pels ciutadans i els pobles.
9. Finalment recollim la crida a Europa, perquè s’adoni que el respecte a Déu i el respecte de l’home són inseparables, i constitueixen un principi absolut de referència per tal que els estats i els blocs superin els seus antagonismes. Europa està cridada a exportar, no la guerra, sinó la pau. Perquè l’humanisme i l’alliberament que dimanen de la seva herència cristiana, fecundin encara els pobles europeus. I afegeix “la veritable civilització no està en la força, sinó que és fruit de la victòria sobre nosaltres mateixos, sobre les potències de la injustícia, de l’egoisme i de l’odi, que poden arribar a desfigurar l’home.”
Cal que els catòlics fem un examen de consciència per veure com anunciem l’Evangeli avui. El perill avui és el mateix que ahir, l’abandó de Déu que deixa l’home en poder del mateix home. Déu crida l’Església a contribuir perquè arribi un món més fratern i just. “Feliços els qui treballen per la pau!” (Mt 5,9).