Estimats germans:
L’home viu sempre en estat de necessitat. Sempre podria sortir dels nostres llavis la pregària de la Litúrgia d’avui: Deu meu, veniu a ajudar-me, no tardeu a defensar-me, Senyor. Vós sou qui m’ajudeu i em deslliureu. Senyor, no trigueu més.
Veus aquí, però, que en altres moments, diríem positius, de la vida, no ens recordem de Déu i tenim la pretensió de valer-nos perfectament per nosaltres mateixos. Anem arrogants i altius pensant que, ¿per què ens cal acudir a Déu si tenim joventut, diners, salut, treball, i l’esdevenidor ens somriu?
Bastarà qualsevol entrebanc, de l’ordre que sigui, perquè ens trobem abocats a la impotència total i vegem ensorrats els projectes més estimats. No fou altra cosa el que li passà al poble d’Israel, aquell que s’ho havia jugat tot per tal de sortir d’Egipte. Una vegada deslliurat de l’esclavatge, es veu obligat a seguir la ruta del desert. Ara, ja no es pot fiar sinó de Déu. Ningú més que ell no el podrà abastar de pa, d’aigua i de carn.
Aquest passatge de la Bíblia és símbol de la nostra travessia pel desert d’aquest món. Potser, ara, no li veus com un desert, aquest món; li’n veuràs un dia, el menys pensat, i llavors caldrà que sàpigues dir un Sí a Déu, que siguis prou humil per reconèixer que ets un ser sense recursos, que ets un ser dependent i relatiu, un fill de Déu. Caldrà que tinguis prou humilitat per a dir: Déu meu, veniu a ajudar-me. I també et caldrà prou fe i confiança per reconèixer: Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu, Senyor.
Cap de nosaltres no està en el bon camí fins que no ha assimilat perfectament dos conceptes que semblen contradictoris: el primer, la realitat de la pròpia pobresa, la incapacitat d’assolir, tot sol, el seu destí etern, la dependència total de Déu. L’altre concepte és la nostra grandesa als ulls del Senyor, fins al punt d’ésser objecte privilegiat del seu amor. Com es lliga tot això de que som no res i que som grans als ulls de Déu?
La clau es troba en que som importants, no perquè existim, principalment, sinó perquè som estimats. És per aquest motiu que cap persona no és gran si es troba lluny de Déu, i que només apropant-nos a ell per la fe, l’esperança i l’amor, podem aconseguir que els nostres falsos valors es converteixen en valors altament positius. La llenya es torna foc quan és presa del foc. L’home pren valors d’eternitat, quan és pres per l’Etern. Això sí, Déu no pren mai ningú per força, sinó a aquell que diu: Senyor, veniu a ajudar-me.
L’Evangeli evoca com n’anaven d’errats els jueus que buscaven en Jesús un que els alimentés amb un menjar que es fa malbé, quan el que pretén és que creguin en ell, per tal que puguin desitjar i rebre un altre Pa, un pa baixat del cel per donar la vida al món. Li diuen. Senyor, doneu-nos sempre aquest pa. Jesús els diu: Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.
