El document presenta St. Pau, que viu en Crist, com el perseguidor cridat a ser apòstol (o enviat) del mateix a qui abans perseguia, el Pau mestre dels pobles i pastor de l’Església, comunicador de l’Evangeli i herald del Crist a la nostra Hispània. També fa notar que les nostres deu Diòcesis de la Tarraconense, “ens sentim units a una llarga tradició apostòlica, mil·lenària, que té la seva arrel a casa nostra en la més que probable predicació directa de Sant Pau” (n. 7, pàg. 29), i per això hem de viure amb molta acció de gràcies les nostres arrels apostòliques, així com la presència operant de l’Esperit Sant que és l’ànima de la unitat de l’Església. I com a conclusió la necessitat de viure la fe en comunió amb els apòstols i els seus successors perquè estem “cridats a ser icones visibles del Déu invisible, urgits a fer present el Crist en la nostra vida” (n. 9, pàg. 36). Precisament en aquest any jubilar de St. Pau, els Bisbes reclamen que tinguem tots una “dedicació constant i tenaç en la transmissió explícita de la fe cristiana” (n. 9, pàg. 35). Imitem les virtuts de Sant Pau, el gran amic del Senyor i l’incansable predicador del seu Evangeli, fins al martiri.
2.-També aquest 25 de gener es compleixen els 50 anys que el beat Papa Joan XXIII anunciava a St. Pau de Roma que desitjava convocar un Concili ecumènic, per un impuls de l’Esperit Sant. Aquell Cardenal Roncalli que acabava de ser elegit Papa als 77 anys, l’octubre anterior, fou un home de Déu i de pau, el Papa profeta de la bondat que tot ho venç i que a tots arriba. Fill d’humils pagesos de muntanya a Sotto il Monte, Bèrgam, esdevingué un home profètic, un fi diplomàtic, un amic arrelat a Bulgària, Turquia, Grècia i França, els llocs on serví en nom de la Santa Seu, i finalment un patriarca bondadós de Venècia que fou cridat per Déu a esdevenir Successor de l’apòstol Pere, quan era ja molt gran, i quan tothom pensava que seria un Papa de transició, després del gran pontificat de Pius XII. I Déu actua així; sempre ens sorprèn. Esdevingué l’home de l’aire nou, de l’aggiornamento -o posada al dia- de la vida de l’Església, aquell que fiant-se de Déu va convocar el Concili Vaticà II, el fet eclesial més important del segle passat i segurament també dels darrers segles. Ell ja des de l’inici del seu breu pontificat de cinc anys (1958-1963) marcà un estil de proximitat, de bondat, de serenor i humilitat, d’amor a tothom sense distincions… El Concili va marcar amb les seves constitucions i decrets la vida de l’Església, i -com deia Joan Pau II- és la brúixola per al futur de l’Església. Com m’agradaria que la santa exemplaritat i l’estil pastoral del beat Joan XXIII continués il·luminant els camins de l’Església i del món en els nostres dies! Estil de diàleg, de misericòrdia envers tothom, de respecte dels discrepants, de justícia i de pau en temps de guerra freda, d’obertura ecumènica, d’amor a tothom i de servei als pobres, d’esperança que la bondat és més gran que la maldat. Encomanem avui a Sant Pau i al beat Joan XXIII la nostra Diòcesi i tota l’Església!