Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Continuo aquest camí dominical d’aprofundiment en el Concili Vaticà II. Avui desitjo presentar-vos el decret Apostolicam actuositatem, sobre l’apostolat dels laics. És un text que, llegit amb fe i serenor, ens ajuda a comprendre una veritat senzilla i lluminosa: l’Església està formada també per laics que tenen la seva pròpia missió, el seu apostolat, allà on cada batejat viu i treballa.
El Concili parteix d’una convicció fonamental: pel baptisme i la confirmació, tots participem del mateix enviament de Crist. L’apostolat no és un permís reservat a uns quants, ni una tasca ocasional per a quan «queda temps». Brolla de la gràcia i s’expressa com a responsabilitat. El laic és deixeble i testimoni, cridat a santificar el món des de dins, com el llevat dins la pasta.
Apostolicam actuositatem subratlla que el lloc propi del laic és el món: la família, la feina, la cultura, l’economia, la vida social i política, el lleure, l’educació, els mitjans de comunicació i les relacions quotidianes. Allí —on de vegades la veu de l’Església no arriba o no pot arribar— la vida d’un cristià pot ser Evangeli visible: per la seva honestedat, el seu servei, la seva manera de tractar els altres, la seva valentia per defensar la dignitat humana, la seva capacitat de perdonar, la seva manera d’afrontar el dolor i de sostenir l’esperança.
Però el Concili no entén aquest apostolat com a «activisme», sinó que l’arrela en la comunió amb Crist. Sense vida interior, l’acció es desgasta; sense pregària, l’apostolat perd la seva ànima; sense Eucaristia, la caritat s’esvaneix. Per això el decret insisteix en la formació: una fe adulta, alimentada per la Paraula de Déu, per l’ensenyament de l’Església i pel discerniment. Necessitem laics formats per il·luminar la vida i servir amb saviesa.
El text parla també de la riquesa de l’apostolat associat: moviments, associacions, grups, confraries, iniciatives caritatives, missions populars i obres educatives. Quan aquests carismes estan en comunió amb l’Església i orientats al bé, esdevenen una gran benedicció: sostenen la perseverança, creen fraternitat, multipliquen la caritat i ajuden a arribar a qui és lluny. Però el Concili recorda que tota acció apostòlica ha de viure en unitat, evitant rivalitats i cuidant el vincle amb els pastors i amb tota la comunitat.
Us proposo tres crides concretes a la llum d’Apostolicam actuositatem.
La primera: redescobrir la pròpia vocació laïcal. No espereu que algú us «mani» evangelitzar. El Senyor ja us ha enviat. Pregunteu-vos: quin lloc del món m’ha confiat Déu? Quines persones posa al meu costat? Quines ferides puc acompanyar? Quin bé puc sembrar?
La segona: créixer en formació i vida espiritual. Un laic missioner necessita arrels: pregària senzilla, lectura de l’evangeli, participació fidel en l’Eucaristia, sentit d’Església i formació contínua. La missió sense arrels es torna fràgil; amb arrels, dona fruit.
La tercera: viure la corresponsabilitat. L’Església no avança quan uns quants ho fan tot i els altres miren; avança quan cadascú aporta el seu do. A la parròquia, a la diòcesi, en la caritat, en la catequesi, en la litúrgia i en la vida social: cal la vostra presència, la vostra creativitat, la vostra paciència i la vostra fe.
I us animo a tenir cura d’un estil: l’estil de l’Evangeli. Que el nostre apostolat sigui lluminós, no agressiu; proper, no moralista; alegre, no amarg; ferm en la veritat i delicat en la forma. El món no necessita cristians perfectes, sinó cristians creïbles.
Que aquest decret conciliar desperti en la nostra Església d’Urgell una primavera de laïcat adult, humil i missioner.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe, el vostre servidor,
✠ Josep-Lluís Serrano
Bisbe d’Urgell
