Mn. Antoni Vidal, professor de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, ha estat el conferenciant i formador de l’Escola Diocesana de Formació Permanent (EDFP), en la sessió del dissabte 25 de gener, que s’ha dut a terme al Santuari del Sant Crist de Balaguer. Mn. Antoni Elvira, Director de l’EDFP, va obrir la sessió amb la presentació del ponent, que ja havia participat en la sessió inaugural de l’escola al mes de novembre. Després, Mn. Vidal va iniciar la seva formació, en un to proper, en la que fa explicar els detalls de dos pares apostòlics: Climent de Roma i Ignasi d’Antioquia, dues figures destacades del cristianisme.
Com va explicar Mn. Vidal, fent una visió general, els anomenats pares apostòlics ocupen un lloc clau per entendre els inicis del cristianisme i la continuïtat entre la fe de les primeres comunitats i la vida de l’Església actual. Tot i que, a primera vista, els seus escrits poden semblar simples o poc aportadors per a qui ja ha rebut una formació cristiana bàsica, el seu valor és enorme des del punt de vista històric i teològic. A través d’ells es pot comprovar que l’Església no és el resultat d’una deformació progressiva del missatge de Jesús, sinó la continuació essencial del que van viure i transmetre els apòstols.
A partir del segle XIX, amb l’aparició dels estudis històrics crítics, alguns corrents van defensar que hi havia una ruptura profunda entre Jesús i l’Església posterior. En aquest debat, els pares apostòlics, juntament amb el Nou Testament, s’han convertit en un autèntic camp de batalla intel·lectual. La lectura atenta d’aquests escrits mostra que, malgrat els canvis culturals i de context, els elements essencials de la fe, de l’organització i de la vida cristiana ja hi són plenament presents des dels inicis.
Climent de Roma
Una figura destacada és Climent de Roma, bisbe a finals del segle I i considerat successor de Pere segons les tradicions més antigues. De la seva vida se’n coneixen poques dades, però sí que s’ha conservat una carta de gran importància adreçada a la comunitat cristiana de Corint. Escrita en grec, en un context de persecucions a Roma, aquesta carta respon a una greu divisió interna provocada per la destitució dels preveres legítims per part d’un grup de fidels. Amb un estil serè però ferm, Climent defensa l’ordre, la successió apostòlica i la necessitat de preservar la unitat i la pau com a elements fonamentals de la vida eclesial.
Ignasi d’Antioquia
Igualment rellevant és Ignasi d’Antioquia, bisbe d’una de les comunitats cristianes més importants del primer cristianisme. Condemnat a mort per la seva fe, va ser conduït a Roma per ser executat, i durant aquest trajecte va escriure set cartes a diverses esglésies. Aquests escrits, marcats per la imminència del martiri, tenen un to viu i directe, i reflecteixen una fe viscuda amb intensitat i coherència fins a l’extrem.
Les cartes d’Ignasi ofereixen alguns dels testimonis més antics i clars sobre la fe cristiana. Destaquen especialment per la seva afirmació explícita que Jesucrist és veritablement Déu i veritablement home, en resposta a les primeres heretgies que negaven la seva humanitat real. Alhora, contenen referències molt primerenques a l’Eucaristia com a veritable presència de la carn de Crist, entesa com el mateix Cos que va patir i va ressuscitar, i celebrada com a sacrifici sobre un altar.
Un altre aspecte central del pensament d’Ignasi és la importància de la unitat dins de la comunitat cristiana. Insisteix reiteradament en la necessitat de viure en comunió, evitant divisions i disputes, i presenta el bisbe com el centre visible d’aquesta unitat, acompanyat pels preveres i els diaques. Aquesta visió mostra que, ja des dels primers decennis, l’Església tenia una estructura clara i una consciència definida del seu funcionament.
El professor de l’Ateneu Universitari Sant Pacià va acabar considerant que, en conjunt, els pares apostòlics no són només una font d’interès acadèmic, sinó també un testimoni viu d’una fe que, des dels seus orígens, es va viure amb coherència, ordre i profunditat espiritual. A través dels seus escrits es pot constatar que l’Església actual beu directament de les mateixes arrels que van nodrir les primeres comunitats cristianes.
